5 de nov. 2014

Els altres Murs de Berlín que encara no han caigut

El 9 de novembre fa 25 anys que el Mur de Berlín va començar a caure a cops de maça i, just dos mesos abans, el col.lega Xavier Miserachs m’hi va fotografiar amb una mirada plena d’expectatives. No estic segur que el 25 aniversari del final de la guerra freda sigui per llançar coets, vista l’actuació des d’aleshores del nostre sistema polític occidental (i també de l’oriental). Avui continuen en peu molts altres Murs de Berlín, tant físics (la salvatge tanca de Melilla, l’aberrant mur de formigó palestino-israelí) com socials (les desigualtats i exclusions en augment) i mentals (els vells i nous nacionalismes). Des del moment de
sedentaritzar-se, l’homo sapiens ha invertit enormes energies a delimitar el seu espai enfront del territori del costat. Les fronteres dels segles més recents han costat molts milions de morts. Avui, almenys a Europa, les fronteres tendeixen a ser d’una altra mena, però tan altes com les d’abans.
Qualsevol país és un país de frontera. Catalunya posseeix a la Jonquera i el Pertús la frontera terrestre més transitada del continent i la degana a ser marcada tot al llarg del Pirineu amb 600 pedres numerades, mugues o fites termeneres que avui ens semblen ridícules, però que continuen mantingudes i repintades cada any per les autoritats. L’any 2004 la Unió Europea va crear l’Agència Europea de Fronteres (Frontex), perfectament inoperant davant el dramàtic allau de pasteres nord-africanes a les costes d’aquest cantó del Mediterrani. Els murs de separació han canviat d’estil, però continuen creixent i ferint. 
Sense anar més lluny, Catalunya té dividit el seu territori entre dos Estats, a cavall de la frontera política dels Pirineus, convertida ara en un mur mental, cultural, sociològic que no necessita controls de policia ni barreres físiques oficials. Aquest mur existeix més que mai. La frontera hi és, digui el que digui la lletra dels tractats de la Unió Europea. Ha canviat molt en comparació amb l'època en què constituïa un autèntic cordó sanitari, una barrera reforçada entre dos règims legals diferents, però ser-hi, hi és. S'assenta sobre més de tres segles d'insistència en la separació forçada dels catalans del nord i del sud del Pirineu, amb un resultat impossible d'ignorar als qui ens agrada tocar de peus a terra. 
Vaig treballar com a corresponsal d'aquesta banda de la frontera del diari perpinyanès L'Indépendant i vaig aprendre a creuar-la amb freqüència, il.lusió i versatilitat. Però sempre vaig ser conscient d'estar-la creuant, i no m'ho feien avinent només els duaners. Encara ara la traspasso amb regularitat i continuo tenint la mateixa sensació, m'aturin o no als burots. 
Ja no cal ensenyar el passaport, canviar moneda ni comprar la carta verda, però comprovo de manera claríssima que els catalans d'un cantó i de l'altre d’aquest mur invisible vam ser objecte a partir del 1659 d'un contraban d'Estat. Això va significar diferències importants dels dos nous marcs legals, culturals i escolars, i per tant també de les mentalitats respectives, gradualment modelades per l'entorn quotidià. 
L’invisible mur pirinenc no s'ha imposat del tot, de vegades ha afavorit un contraban ideològic de veritats elementals que el superen, perquè aquestes veritats es troben més arrelades que el mur. Entre les escletxes de les realitats consolidades per les fronteres de tota mena s'hi entaforen diverses menes de contraban, petit o gran, material o mental, respectable o tèrbol, tradicional o modern. Catalunya és un país de pas i de l'altre cantó de la divisòria sobreposada també es diuen catalans, com passava a Alemanya ara fa 25 anys.

0 comentaris:

Publica un comentari