Els 50 anys del venerable setmanari francès que continuo comprant

El setmanari francès Le Nouvel Observateur, el venerable Obs, el talismà periodístic de la gauche, acaba de celebrar amb un canvi de disseny gràfic els cinquanta anys d’existència. És una edat periodística envejable a un país que conserva en actiu quatre setmanaris d’informació general (L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Marianne), sense comptar les revistes setmanals diguem-ne il.lustrades com Paris-Match. També és un indici de vitalitat, encara més si es mira des d’un altre país veí al qual no hi resta cap setmanari d’informació general consolidat. L’Obs lidera
avui el panorama francès, amb un tiratge setmanal de 500.000 exemplars (dades oficials de l’OJD).

Una de les poques coses mantingudes intactes des del primer dia és el director Jean Daniel. Encara escriu i signa alguns dels comentaris editorials, instal.lat a la provecta talaia que li procura el fet de contemplar als seus peus el curs de tota una època sense moure’s de la mateixa cadira. Jean Daniel és alhora autor de nombrosos llibres sortits de la seva brillant i lubricada ploma, tot i que probablement serà recordat per la boutade amb què va obsequiar la història del debat ideològic entre dreta i esquerra: “Val més estar equivocat amb Jean-Paul Sartre que tenir raó amb Raymond Aron“. 

Dedicaria posteriorment llargues pàgines del llibre La blessure a contextualitzar-la, sense aclarir ni desmentir res, més aviat submergint-la en aquella brillant i lubricada prosa que domina per anguilejar en tota mena de situacions. Al capdavall del capítol “Sartre i Aron” d’aquell llibre de Jean Daniel, el lector sortia més confús que abans sobre l’origen i la justificació de la seva frase, però es podia consolar amb paràgrafs d’una gran finesa sobre qualsevol altre tema, ja fos la influència d’André Gide, el “gest efeminat i eclesiàstic” de François Mauriac o el combat mortal de l’amor-passió. 

La frase en qüestió continua sent una nebulosa i repetida boutade. A canvi Jean Daniel escrivia de forma preciosista i obliqua a La blessure: “L’amor, l’art, la mort: hi ha res més? Més exactament, què hi ha fora de la llum d’una mirada, l’elegància d’un gest, l’acord amb un mateix i la felicitat d’admirar, si no la inquietud de perdre tot això a cada instant, la certesa de perdre-ho tot un dia, per sempre, en el sofriment i la mort? Habitat per aquestes passions es descobreix de seguida que la política no toca l’essencial. O més aviat, si voleu, que qualsevol política que apunti cap a l’essencial ha d’estar impregnada d’una immensa pietat per la condició humana. La pietat es converteix de sobte en un valor, en el valor. D’aquesta manera la mirada canvia”. 

Deu anys enrere l’Obs ja va celebrar el quaranta aniversari amb una selecció de portades publicades al llarg de les primeres quatre dècades. El comentari posat a cadascuna perfilava un tractat d’història viva i agitada, a la qual l’únic que semblava haver triomfat és el desig dels lectors francesos de mantenir-se informats “des d’una certa idea de l’esquerra”. Es tracta d’una idea molt versàtil, permanentment actualitzada per no renunciar a la comercialitat i convertida en un estil de la casa. 

A la gauche li ha passat de tot en aquests cinquanta anys, durant els quals ha corregut molta aigua sota els ponts del Sena. Jean Daniel ja admetia arran del 40 aniversari: “Hem canviat, però en què s’han convertit els immòbils”. En efecte, molts personatges fotografiats a aquella recopilació de portades han estat enderrocats, revisats, superats o oblidats. Jean Daniel, als seus 94 anys, continua dirigint l’Obs, líder de vendes. I jo el continuo comprant pràcticament cada setmana.