17 de febr. 2015

Lady Chatterley va haver de provar-ho tres vegades, com a mínim

Lady Chatterley era una provocadora, enfrontada a l’opressió moral del puritanisme imperant entre les classes dirigents angleses de l’època. Creia que l’amor carnal és un fruit natural i alegre de la vida, una força motivacional de rara intensitat que contrapesa el tedi de la rutina, una de les principals càrregues energètiques disponibles, una demostració que el poder del cos no es troba només a la ment, un valor de coneixement i una via d’experiència desvinculada tot sovint de les convencions socials i les normes estrictes. Creure-ho i relatar-ho representava, aleshores, una obscenitat. Ara sabem, a més a més, que el personatge literari creat per
l’escriptor britànic D.H. Lawrence a la novel·la del 1928 L’amant de lady Chatterley s’inspirava molt probablement en la seva muller, la baronessa alemanya Frieda von Richtofen, i l’amant italià que va tenir, amb coneixement de l’escriptor malalt i disminuït, mentre el matrimoni vivia a Spottorno (Ligúria, Itàlia).
Lady Chatterley en realitat van ser tres. La versió coneguda de la novel.la és la tercera, escrita pel desclassat escriptor dos anys abans de morir tuberculós a la localitat francesa de Vence, als 44 anys. A alguns països les tres versions han estat editades en un sol volum sota el títol Les tres lady Chatterley. Les dues anteriors permeten apreciar l'evolució estilística i moral de l'autor. La tercera i definitiva es va publicar primer, el 1928, a Florència, de manera clandestina pel contingut considerat obscè. 
Va estar prohibida fins el 1960 a Anglaterra i els Estats Units. La traducció al català de Jordi Arbonès, publicada el 1979 a Edicions Proa, va ser la primera íntegra apareguda a Espanya, on fins aleshores corrien les traduccions llatinoamericanes (des del 2001 es disposa de la traducció de Francisco Torres Oliver a Alianza Editorial). La novel.la va ser portada al cinema el 1981 (pel.lícula sense ambició dirigida per Just Jaeckin i protagonitzada per Sylvia Kristel i Nicholas Clay) i de nou el 2006 per la directora francesa Pascale Ferran amb la mateixa manca de mordent. 
Només la tercera versió de la novel.la escrita per D.H. Lawrence introdueix el caràcter i el llenguatge obertament sexual. Primerament els amors del guardabosc Oliver Mellors amb la seva mestressa i esposa de Sir Clifford Chatterley eren més castos, com en una història romàntica. A la tercera versió Lawrence va madurar la convicció que per anar contra les convencions socials calia dir les coses pel seu nom: l'exaltació dels òrgans sexuals dels dos amants, l'admiració sense vels dels seus orgasmes, l'aposta per legitimar l'ús de paraules explícites (to fuck, cunt, cok). 
A la primera versió D.H. Lawrence va provar una via menys compromesa: explicar l'eros veladament, segons la més antiga tradició de la novel.la d'amor a la manera occidental. L'èxit, naturalment, li va venir per la tercera opció, com per reconèixer que també som animals (racionals), concretament mamífers.

0 comentaris:

Publica un comentari