18 de febr. 2015

L’excepció cultural francesa, una política d’Estat amb pressupost

Cada vegada que concedeixen el Premi Nobel de Literatura a un autor francès, més que guanyar-lo sembla que França el recuperi. Li han atorgat quinze vegades. Els francesos s’aferren a la cultura com a element encara destacat de l'antiga primera potència, tot i que les traduccions del francès no arriben avui a l’1% dels llibres publicats al món anglosaxó. Però a més a més dels llibres, el sector cultural engloba les arts escèniques i visuals, la indústria musical, la publicitat, la televisió, el cinema... Qualsevol cultura és per definició un signe d’identitat i la francesa vol ser-ho encara més. La grandeur de la política d’Estat en matèria cultural es
pot xifrar, no és una entelèquia.
L’any 1959 el general De Gaulle, a l’apogeu del presidencialisme, va crear el Ministeri de la Cultura, fins aleshores inexistent o diluït en d’altres. La fórmula era senzilla, però essencial: un ministre de caràcter, connexió directa amb el president i pressupost a l’altura dels propòsits. André Malraux es va mantenir a la cartera durant deu anys.
El president Mitterrand només va haver de seguir la petjada gaullista. El seu ministre de Cultura, Jack Lang, va veure multiplicat per sis el pressupost del departament durant els dotze anys de mandat, per tal de dur a terme una política cultural d’Estat ambiciosa i ressonant que allargués la vida de “l’excepció cultural francesa”. A l’actualitat el ministeri francès de Cultura disposa l’any 2015 de 14.000 milions d’euros (la meitat provinents de l’Estat i l’altra meitat de les administracions públiques locals i regionals). A Alemanya el mateix pressupost és de 8.000 milions (aportat majoritàriament pels länder), mentre que al Regne Unit l’Arts Council rep 840 milions i a Espanya el ministeri del ram 715 milions. L’excepció cultural francesa la fa la política de l’Estat, el pressupost públic. 
França és el país europeu que produeix més pel.lícules i ven més entrades de cinema, gràcies a la reglamentació estatal que ho protegeix a través d’un marc fiscal propi, diferent de la resta de països veïns. De la mateixa manera, les 140 primeres representacions de les obres de teatre gaudeixen d’un IVA superreduït del 2,1%. L’any 2013 el govern francès no només va descartar la pujada de l’IVA del 7% al 10%, sinó que encara el va rebaixar al 5% per al cinema, el teatre i els llibres. A Espanya el govern del PP va augmentar-lo l’any 2012 del 8% al 21%. 
Els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se des del segle XVIII en un nou clergat encarregat de donar legitimitat ideològica al nou poder sorgit de la Revolució. La monarquia no havia copsat la seva importància, no els va saber aproximar a l’aparell de l’Estat. Els filòsofs s’hi van girar en contra com a portadors de les llums del saber, heralds del nou règim, lluitadors contra la religiositat dogmàtica i intolerant vinculada a la dreta que justificava l’esclavatge del poble, l’origen de dret diví de la monarquia i la instrumentalització de les creences populars a benefici de l’absolutisme. L’anticlericalisme del nou poder s’enfrontava a un enemic estès, arrelat i poderós, el qual va oferir resistència activa durant els segles següents, fins avui mateix. 
La influència dels maître-à-penser, l’anhelat rayonnement (irradiació) de la cultura francesa s’ha esllanguit al mateix ritme que el pes europeu i mundial de França, però la productivitat de la seva àmplia estructura universitària i cultural li assegura una jubilació respectuosa. La generació de Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Claude Levi-Strauss o Michel Foucault es va veure rellevada per la dels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, André Glucksmann, Julia Kristeva, Roland Barthes, Jacques Lacan, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Jean-François Lyotard, Jean Baudrillard, Pascal Bruckner,  Alain Finkielkraut, Emmanuel Lévinas o Pierre Bourdieu. La següent fornada dels Bruno Latour, Alain Badiou, Philippe Descola, Jacques Rancière o Étienne Balibar és igualment nodrida. Tot i així la French Theory s’ha aprimat en termes de lideratge intel.lectual, més enllà dels respectius reductes. 
Ara el llibertari Michel Onfray ocupa el lloc de filòsof d’actualitat, secundat a la palestra per André Comte-Sponville o pel filòsof i ex ministre d’Educació Luc Ferry. Es tracta en tots els casos de “fenòmens” per damunt dels 300.000 exemplars de vendes a França. De l’hegemonia cultural comunista d’antany no en queda ni rastre, tot i que es continua celebrant cada any al Parc de la Courneuve la multitudinària festa del diari L’Humanité, la Fête de l’Huma, com una Feria de Abril de l’antiga esquerra.

0 comentaris:

Publica un comentari