Borja de Riquer es jubila sense publicar la biografia de Cambó

El catedràtic d’història contemporània de la UAB Borja de Riquer es va jubilar de la universitat dijous passat, a l’edat prescriptiva de 70 anys per als professors. Ho va fer amb el ritual anomenat de l’última lliçó, que va dedicar a la figura del polític Francesc Cambó. Borja de Riquer porta tota una vida professional anunciant la seva esperada biografia sobre Francesc Cambó, però s’ha jubilat sense publicar-la. Sempre he pensat que aquest país no podrà ser mínimament normal fins que no disposi de quatre biografies estratègiques pendents de la seva història del segle XX: la de Cambó, la de
Josep Pla, la del financer Jaume Castell i la de Carmen del Lirio, àmplies i quasi completes com per exemple la que acaba de publicar Julià Guillamon sobre Joan Perucho, cendres i diamants. De moment continuen pendents, malgrat les primeres aproximacions publicades sobre els dos primers casos i l’absència estrepitosa dels dos últims (l’autobiografia del 2009 Carmen de Lirio Memòries de la mítica vedet que va burlar la censura computa escassament).

La faceta de Cambó com a mecenes cultural ha desdibuixat de manera reiterada i intencionada l’altra més decisiva de dirigent polític antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador i líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs d’Alfons XIII va donar suport directe, directíssim, als dos aixecaments antidemocràtics de la seva època: la dictadura militar de Primo de Rivera i la guerra civil desencadenada pel general Franco. El crit tan popular durant la II República als carrers de Catalunya de “Visca Macià, mori Cambó!” era sens dubte esquemàtic, simplista si es vol, però perfectament il.lustratiu. 

A la postguerra el franquisme triomfant va decidir que “Roma no paga traidors” i Cambó va preferir exiliar-se prop dels seus fabulosos negocis internacionals, a Buenos Aires, on va morir el 1947. El cinquantenari de la mort de Cambó va ser commemorat l’any 2007 amb l’erecció a Barcelona del monument situat al carrer Pau Claris cantonada amb Jonqueres, tot escamotejant de nou el debat sobre el seu paper polític. La faceta del Cambó mecenes cultural mereix tot el respecte del món, exactament igual com el mereix la veritat sobre el seu ominós paper polític. 

El biògraf in pectore Borja de Riquer ha publicat uns primers tastos parcials: L'últim Cambó (1996), Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (2007) i Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político (2013). També ha argumentat l’esquelet del seu projecte de biografia, per exemple al llarg article “Francesc Cambó : una biografía necesaria y compleja », a Cahiers de civilisation espagnole contemporaine (2012). Tot i així la notícia de la seva jubilació ha arribat abans que la biografia sense la qual aquest país, tan abundós en historiadors universitaris professionals, continua coixejant en matèria de coneixement i interpretació d’algunes figures decisives de la seva història recent.