17 d’ag. 2015

La vitalitat i les arrugues de la poesia d’Homer, trenta segles després

Magnífica síntesi (pel contingut i per la brevetat) publicada per Guillermo Altares a l’últim suplement Babelia del diari El País sobre l’onada de novetats editorials al voltant del personatge d’Homer, el poeta grec de l’Odissea i la Ilíada sobre el qual encara no sabem ni tan sols si va existir com a individu durant el segle VIII aC. Els últims trenta segles i els incomptables estudis no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat. Els aedes com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois antics, del passat llunyà i mitíc. La Ilíada (o poema d’Ilió, és a dir, de Troia)
no relata els anys del setge de la ciutat, sinó un episodi d’aquella guerra que dura 51 dies. Té 12.007 versos, més lineals pel que fa l’escenari i a la tècnica narrativa que no els 15.693 de l’Odissea o poema d’Odisseus, que és la forma original grega del nom d’Ulisses, en el seu retorn des del setge de Troia a Ítaca, després de vint anys d’absència.
Probablement compostos de manera oral molt abans de ser escrits, aquests poemes èpics implicaven un vell coneixement de l’art dels versos hexàmetres, dels recursos estilístics i del ritme de la narració. La gran diferència amb les epopeies d’altres cultures antigues és l’absència de finalitat religiosa, providencial o sobrenatural. Els déus i els herois grecs es movien per sentiments humans. 
Les traduccions de la Ilíada i l'Odissea han tingut molta importància en la formació d'altres literatures. En prosa, la traducció més valorada de l'Odissea en castellà és la de Luis Segalá Estalella, publicada a Barcelona el 1910. La primera traducció en vers al català va ser publicada el 1919 per Carles Riba, revisada en una nova edició el 1948 i reeditada des d’aleshores. Va utilitzar un català literari de perfecció pionera que resulta incomprensible, igual com alguns aspectes de les traduccions del Dant o de Shakespeare per part de Josep M. de Sagarra. 
No he entès mai del tot la que està considerada com millor traducció moderna de l’Odissea, feta precisament en la meva llengua. M’he hagut de refugiar en versions d’altres idiomes que ha anat col.lecionant. No entenc l’excel.lència de Riba, la seva versió em resulta abstrusa, no em serveix. 
De vegades m’he consolat amb paraules d’altres persones que han manifestat un problema semblant davant la magna versió ribiana i les traduccions dels clàssics en general. Quan Miquel Dolç va rebre el Premi Nacional de Traducció per la versió de De la natura, de Lucreci, va declarar: “Cada generació necessita una traducció. Els autors vius per sempre necessiten revisions constants”. Carme Serrallonga apuntava encara més dret: “Les traduccions del grec de Riba gairebé no es poden llegir. El seu català és tan grec que amb prou feines sembla català”. 
He consultat al llarg dels anys filòlegs de confiança perquè m’ajudessin a entrar en aquesta traducció. Ho he intentat amb reiteració, però continuo sense trobar la gràcia a la seva versió d’una obra fascinant. En necessito una de menys bona. Carles Riba va produir una versió anormalment rica en una llengua de lectors anormalment pobres. El resultat es fa difícilment intel.ligible (l’any 2015 va aparèixer una nova traducció de l’Odissea per part del professor valencià Joan Francesc Mira). 
Ha passat el mateix en qualsevol llengua. Quan el 1985 va editar-se en francès una nova traducció del Gorgias de Plató per part de Monique Canto, el membre de l'Acadèmia Francesa Jeean Dutourd escrivia a la seva ressenya al setmanari Le Point: "Els traductors de Plató es troben generalment intimidats per l'enorme estatura d'aquest Zeus de la filosofia. D'això se'n deriven textos pesats, traduïts quasi paraula per paraula, el que provoca una lectura àrida per als qui no saben grec antic. Monique Canto ha aconseguit una cosa rara i meritòria: ha oblidat que vint-i-quatre segles ens separen de Plató, l'ha traduït com si s'hagués mort abans d'ahir". 
A la ressenya de Le Monde sobre la mateixa traducció, Rogel-Pol Droit posava idèntic accent: "Els personatges, com a l'original, tenen cadascun el seu to i el seu estil. Però, sobretot, parlen finalment un francès viu, pròxim del nostre, més fidel al grec que la llengua encarcarada dels diccionaris acadèmics". 
Les últimes novetats editorials sobre Homer ressenyades al suplement Babelia posen de relleu la vitalitat entre el públic d’un clàssic que reclama una vitalitat similar del llenguatge amb què el llegim avui.

0 comentaris:

Publica un comentari