28 de març 2016

De Pals a Fontclara: caminada pel paisatge capaç d’adreçar-se al cor i entrar-hi

Per celebrar el temps que té temps, hem sortit a caminar pels voltants lliures de l’estany de Pals, Sant Feliu de Boada i Fontclara, contents com si haguéssim rebut l’encàrrec de pintar el cel i ventilar les muses pàl.lides. Ho hem fet al trot curt dels cavalls vells, tot col.locant-nos al punt intermedi entre les harmonies de l’indret i la trivialitat del món que ens crema dintre amb la flameta de les fantasies, ja sigui a foc lent alguns dies o en turbulent borbolleig d’altres. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que té capacitat d’adreçar-se al seu cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part de la perspectiva. En la meva deficient opinió, l’amistat ajuda sempre a conviure amb la realitat i l’aire lliure és la música que
murmura coses acerades als astronautes de terrat com nosaltres.
Hem arrencat la caminada amb brotxades amples de colors forts, ferocitat pura i dura, impuls de geni i veritat. Les coses han de tenir un ritme, feixuc o bé tensat, però un ritme. La nostra mirada inhala el paisatge gairebé amb la xarrupada audible de la sopa, l’escaneja en un acte d’estimació segurament instintiva però documentada, encuriosida i passablement feliç. 
En temps de Josep Pla haurien qualificat aquest paisatge d’aquarel.la voluptuosament cal.ligrafiada pel treball dels pagesos. Ara el deuen comparar més aviat a una pizza Margarita amb els ingredients ben escampats. Tant se val, continua sent el meu paisatge, el nostre paisatge, en un moment del cicle biològic apressat per la benignitat de l’últim hivern, a unes dates que afavoreixen la reconnexió amb la vitalitat a l’alça de la naturalesa. Altres persones, en canvi, cauen en l’astènia primaveral o les irritacions al.lèrgiques. No ens posarem mai d’acord, és inútil 
Hi ha moltes maneres de millorar el dia o d’empitjorar-lo amb el vol indisciplinat de la imaginació. Aquest cop hem preferit els enunciats sintètics, algun adjectiu lluminós i unes metàfores reverdejants que mosseguin prou per sortir de la rodera amb sentit de l’honor. Les coses no tenen més sentit que el que som capaços donar-li, ja sigui per consens col.lectiu o per conjectura individual. 
Aquest paisatge ha canviat forçosament al llarg del temps. Per a nosaltres és el mateix de sempre, del sempre de la nostra vida particular. No necessitem que canviï gaire, no ens avorreix gens tal com el veiem. Tampoc necessitem que torni enrere, cap a la fantasia regressiva d’una arcàdia inventada. Ens conformen amb que les pròtesis tecnològiques i els disbarats constructius no despuntin massa. 
Avui l’única innovació real deu ser un cert decreixement, un canvi estructural dels defectes més cridaners de l’organització social i la divisió del treball. I que les pensions de jubilació tornin a ser indexades amb l’augment del cost de la vida, com ho estaven abans del govern del PP, el mateix que va augmentar l'IVA cultural del 8% al 21%. 
Mentre observo com els cereals de gra d’aresta aixequen el coll, penso en una frase de mossèn Ballarin, un capellà sense borles ni galons: “El pitjor pecat de tots és ser un merda seca”. Sense deixar de caminar en companyia i al trot curt pels voltants de Pals, Sant Feliu de Boada i Fontclara, li dono tota la raó i no necessito més.

0 comentaris:

Publica un comentari