15 de març 2016

Ni Euroregió ni Eurodistricte ni res que s’hi assembli


L’interrogant incorporat al títol "És possible l'Eurodistricte avui?" presagiava el balanç desolador de la jornada organitzada el 9 de març per la Fundació Catalunya Europa a l’Empordà i la Universitat de Girona al Museu de l’Exili de la Jonquera al voltant d’un projecte fallit i tanmateix crucial, un dels pocs plantejaments estratègics de la Generalitat de les últimes dècades. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània va néixer sobre el paper el 29 d'octubre de 2004 com a plataforma de cooperació política entre les autoritats regionals o autonòmiques de Catalunya, Balears, Aragó, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. El camí per
cohesionar aquest potent “nord del sud” d'Europa amb visió de futur i voluntat política va resultar curtíssim, irrisori, mentre Barcelona encara exercia l’atractiu derivat dels Jocs Olímpics del 1992 i podia convertir-se de facto en centre de gravetat i nus estratègic de l'única àrea que pot donar a Catalunya la talla continental indispensable, la dimensió mínima competitiva, una zona d’articulació econòmica estesa de Tolosa del Llenguadoc fins a València, amb 17 milions d'habitants en un radi de 350 quilòmetres.
El 1991 Maragall ja havia creat, sota el lideratge de la “diplomàcia de les ciutats”, l’associació anomenada C-6 entre els ajuntaments de Tolosa del Llenguadoc, Montpeller, Barcelona, Saragossa, Palma de Mallorca i València. Els alcaldes constataven aleshores amb eufòria que representaven una de les regions potencials més extenses d’Europa, just darrere de les dues grans conurbacions del South East al voltant de Londres i de l’Ile-de-France al voltant de París. Se les prometien molt felices amb les noves vies de comunicació per carretera (el túnel del Pimorent s’afegia al del Cadí), per via fèrria (el projectat TGV-AVE) i per via aèria (desregulació de tarifes i concessió de noves línies). 
El 2006 s’hi va afegir una derivació: l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, format per les comarques de la demarcació de Girona i del Rosselló (1 milió d’habitants, 450 municipis). La nova declaració oficial de principis tornava a ser teòricament impecable, dintre de l’estil adquirit: “Així, entre altres objectius, es proposa estructurar globalment aquest espai amb la creació d’un Eurodistricte, un organisme de gestió comú a totes les institucions de la zona, i que potenciarà una unificació europea de proximitat, a escala local i intercomarcal”. 
El designi va ser objecte d’una nova Declaració de Ceret, el 27 de juliol de 2007, destinada a posar en marxa un Comitè de Pilotatge encarregat d’estructurar jurídicament l’Eurodistricte. En una segona trobada a Girona del Comitè de Pilotatge, el novembre de 2008, es va fixar la tardor del 2009 com a data per tenir enllestida la redacció dels estatuts i l'organització jurídica i financera del nou òrgan. No s’ha fet res, a hores d’ara es continua ignorant el possible resultat de la iniciativa. 
De vegades els governants confonen la seva responsabilitat de gestió de les necessitats col.lectives dintre d’un temps i d’un espai determinats amb la funció de centre d’estudis destinat a proposar projectes o amb el d’un corrent d’opinió abocat a divulgar idees. En realitat són missions molt diferents. 
L’amalgama condueix a la inoperància en temes concrets que les autoritats haurien d’enfrontar amb un calendari previsible. Malgrat la importància del plantejament estratègic de principi, els resultats de l’Euroregió i l’Eurodistricte han estat nuls i no ofereixen indicis de redreçament. La suma de les classes polítiques regionals ha sumat ben poc pel que fa a capacitat d’acció conjunta.

0 comentaris:

Publica un comentari