11 de març 2016

La funció de Plácido Domingo abans d’ahir a la Scala de Milà, sense apoteosi

Abans d’ahir dimecres vaig anar a la Scala de Milà a escoltar i veure Plácido Domingo a l’òpera I due Foscari, de Verdi, que fa un any havia interpretat al Liceu en versió concert. Vaig comprar les entrades de la Scala per Internet, vaig proposar-ho a un amic predisposat i ens hi vam plantar. Hauria volgut aconseguir localitats del loggione, l’últim pis dels entesos, però són les que s’acaben primer. De tots els ingredients de la vetllada, una de les meves expectatives era la reacció del públic, l’evolució del seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. La Scala manté un flascó de les essències al loggione, els tifosi dels pisos alts que han coronat o bé rebentat tantes celebritats. El veredicte del loggione assenta càtedra, vist com a consciència crítica
enfront de les maniobres mediàtiques.
El tenor Plácido Domingo, als seus 75 anys, s’ha refugiat en papers més accessibles de baríton per mantenir-se en actiu. La seva veu, d’una bellesa incomparable com la d’un miracle, acusa inevitablement el pas del temps. M’intrigava presenciar el judici de la Scala. 
En aquest teatre tenen l’honor d’haver estat xiulats en alguna ocasió mites com Renata Tebaldi a l’ària “Sempre libera” del final del primer acte de La Traviata l’any 1951, Mirella Freni a la mateixa ària (el terrible “Gioir!”) el 1964, Renata Scotto a I Vespri Siciliani el 1970, Katia Ricciarelli a Suor Angelica el 1973 i Luisa Miller el 1989, Carlos Kleiber al seu Otello del 1976, Carlo Bergonzi en el Radamés d’Aida del mateix any, Montserrat Caballé a l’Anna Bolena del 1982, Luciano Pavarotti a la Lucia de Lammermoor del 1983 i al Don Carlo del 1992, Shirley Verret a la Carmen del 1984, Roberto Alagna a l’Aida del 2006, Cecilia Bartoli a un recital líric el 2012... Alguns s’ho han pres amb esportivitat, altres, com el fogós Roberto Alagna, no hi han volgut tornar. 
A mi em van ensenyar que l’òpera és un art passional i que és bo que el públic es pronunciï, es manifesti, opini amb ovacions o bé amb esbroncades. Vaig aprendre a estimar l’òpera al cinquè pis del Liceu, al costat dels peixaters i les verduleres de la Boqueria, i això no és cap metàfora.
Més endavant vaig baixar d’algun pis, però l’ambient continuava sent viu i de vegades sorollós, a favor o en contra del que oferia l’escenari. Ho vaig reviure a Itàlia, l’epicentre del públic popular de l’òpera, el qual li professa un amor natural i desimbolt, lluny del puritanisme encarcarat i filisteu de les elits. Em van ensenyar que això era bo, necessari, penyora d’estimació i coneixements. 
La funció d’abans d’ahir a la Scala i l’actuació de Plácido Domingo van merèixer un veredicte molt mitigat. Amb prou feines li van aplaudir, per única vegada i de manera poc majoritària, l’ària del tercer acte “Questa è dunque l’iniqua mercede” (la mateixa que li havien aplaudit al Liceu, tot està inventat).
L’ovació al moment de les salutacions finals va ser més a la figura i la seva carrera que a l’actuació d’aquell dia. Em va semblar, en definitiva, que últimament les apoteosis van més escasses, també a la Scala de Milà.

0 comentaris:

Publica un comentari