8 de març 2016

Iniciatives admirables als micropobles, un exemple a Gaüses d’Amont

Ahir vaig anar a caminar camps a través entre Camallera i Gaüses amb la companya de pupitre a l’Escola de Periodisme, Carmina Vilaseca, tot aprofitant que em volia entrevistar sobre el meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana per al número en preparació de la seva revista Empordaguia (a la foto la portada de l’últim). En realitat ens vam entrevistar mútuament. Ella em va fotografiar, jo no vaig aconseguir tampoc aquesta vegada una foto seva, perquè és una fotògrafa que procura no sortir a les fotos. La companya de pupitre a l’Escola de Periodisme es va acabar casant amb l’advocat i pintor Lluís Krauel. A mig criar els dos fills,
se’n van anar a viure el 1991 a Gaüses de Dalt, al límit de l’Alt Empordà amb el Gironès, als terraprims que forma l’interfluvi del Ter amb el Fluvià, de turons dolços i arrodonits. Van reconvertir un vell paller en acollidora vivenda-taller orientada a la millor vista dl paisatge, ampliada més endavant amb un estudi annex.
El nucli de Gaüses (els del lloc sempre en diuen Güses) té 55 habitants censats, entre els quals el veterà escriptor Manuel Costa-Pau, que va instal.lar la seva editorial Llibres del Segle i l’habitatge a l’antiga rectoria d’aquest poblet que pertany al terme municipal de Vilopriu, però es decanta cap a Camallera perquè a Vilopriu no hi cap botiga i a Camallera estació de tren, col.legi, bar, carnisseria, perruqueria, ferrer, mecànic de cotxes i un festival anual de cançó d’autor. Güses és un micropoble il.lustre i il.lustrat, encara més el veïnat de Güses de Dalt, que Costa-Pau sosté que cal anomenar Gaüses d’Amont. 
Experimento una admiració constant per les iniciatives creatives amb continuïtat sorgides a aquests pobles, per exemple l’originalitat informativa i gràfica de la publicació gratuïta Empordaguia, tant en la seva edició sobre paper com també per Internet. En un format de mig foli apaïsat, recull i comenta un ampli ventall de novetats empordaneses en matèria d’establiments, paisatges, històries i iniciatives diverses. Ho fa en català, castellà i anglès. Es distribueix a hotels, restaurants i oficines de turisme. 
Apareix des del 2002, amb un tiratge de 30.000 exemplars, dirigida per la periodista Carmina Vilaseca, ara amb l'ajuda del fill Jacobo Krauel. Sempre en busco l’última edició als punts de distribució, m’hi assabento d’una colla coses d’interès, ben resumides i ben il.lustrades, amb col.laboradors renovats cada vegada. Empordaguia no disposa de cap subvenció institucional per part dels múltiples organismes territorials de l’administració pública i es busca les garrofes amb la publicitat dels anunciants. 
“El truc està en fer el que t’agrada al costat de gent amb la qual et pots entendre, conèixer a fons els temes i que el resultat sigui pràctic. Si la revista gratuïta a més a més és bonica, està feta amb carinyo i et dóna la informació que necessites, estic segura que l’èxit arribarà per sí sol”, diu Carmina. 
Aquest cop Lluís Krauel no va poder participar de la nostra caminada a través dels sembrats empordanesos que pressenten la proximitat de la primavera, convalescent d’una caiguda de moto. En canvi va cuinar per dinar a casa un arròs amb ceps de categoria superior. Encara exerceix d’advocat de torn d’ofici. Coneix com el palmell de la mà les comissaries, les presons i els crims imperfectes de la Jonquera, Figueres o Girona. 
Unes 300.000 persones per any a Catalunya utilitzen els 6.700 advocats del torn d’ofici malpagats, voluntaris de la justícia gratuïta, la que garanteix el dret de defensa judicial a tothom. La gestionen els Col.legis d’Advocats amb pressupost retallat de la Generalitat i realitzen unes 450.000 actuacions anuals. Ahir Lluís Krauel em va llegir l’última liquidació mensual de les seves minutes professionals, que poden ser inferiors als 100 euros per expedient, pagades de manera fraccionada a mesura que arriben els diners endarrerits de la Generalitat. 
Són coses que també s’aprenen quan es camina entre Camallera i Gaüses, als dolços terraprims empordanesos que pressenten la proximitat de la primavera.

2 comentaris:

  1. En aquest raconet de mon habia un pastor , en Pere de Can Gusó, que fa un any ens va deixar, darrer testimoni d'un país lligat a la terra que ens va abandonant poc a poc però inexorablement. Són escriptors com Manuel Costa-Pau els que tenen l'obligació, i no dubteu que en Manel l'està complint escrupolosament , de deixar-ne testimoniatge .

    ResponSuprimeix
  2. A Gaüses, però a la part de baix del poble, també hi té casa la il·lustradora Roser Capdevila.
    Els de Gaüses de Dalt no entenem perquè ara ens hem de dir d'Amont!

    ResponSuprimeix