22 de maig 2016

Escapada amb amics al Cap de Creus per repassar la lliçó

Hem anat fins l’extrem oriental del país, a l’esperó del far de la fi del món al Cap de Creus per escoltar el vent, repassar el manual de la geografia poblada de belleses i perills, fer-hi provisió de matisos, tastar-hi el sabor dels ímpetus cansats, viure el paisatge entreviat per les cales pespuntejades d’olivars, fer cruixir amb els dits la closca d’un escamarlà amb lasciva delicadesa, sentir entre els braços la terra llepada per les onades i contemplar el rocam cisellat per la queixalada d’una geologia estremida de pissarra i esquist renegrit, amb arestes violentes com un cop de puny i també redossos amables, paradisíacs, filigranats. Aquí tot té la fesomia d’una escórpora coriàcia, però també la seva carnositat saborosa. Els exvots mariners ara tenen forma de
xalets sense gaire més déus protectors que un Posidó d’humor bipolar, més mites que els clixés de l’última fornada ni més herois que els cambrers de temporada dedicats a servir la flota pirata i la cort associada de nereides, generalment insensibles al salanc que impregna el codi genètic del lloc. A Ulisses li costaria reconèixer aquesta Ítaca, tot i que continua sent el seu destí trastocat, el seu port d’arribada al mateix vell mar dels grecs, mai vençuts del tot per l’imperi persa. 
Aquí i avui el desenllaç de la batalla de Salamina encara és incert i alguns guerrers de l’últim contingent vetllem al congost de les Termòpiles per amor a la llibertat, com si ignoréssim el que ens espera demà enfront de l’esquadra desplegada pels adoradors petulants del vedell d’or, els bàrbars capaços de posar crema de llet a la paella o desfilar a la coberta del iot amb sandàlies de 500 euros a retaló. “Cadaqués parla molt poc i, quan parla, parla en grec”, li deia Dalí a Buñuel en una carta del 1926. 
Els grecs a Cadaqués són somàtics, no llegenda. El local de moda, la cocteleria Boia Nit, és un invent de Manel Vehí Mena, fill de Pere Vehí Contos i rebesnét del bus coraler Costas Kontos, que es va establir a Cadaqués procedent de l’illa grega de Symi, al nord de Rodes, al Dodecanès. 
Quan rellegeixo Homer al camí del Jonquet, a la fonda de Chris Little del Cap de Creus o a la terrassa del bar Boia, del Melitón o del Marítim hi trobo més sentit que a moltes pàgines de La Vanguardia o de la revista Hola, que el diari brinda en oferta els dissabtes per 1 euro. Cavalco amb la mirada enllà de la Massa d’Or, es Cucurucuc, s’Arenella i hi trobo el camp de batalla dels afanys particulars, l’èpica del dia a dia, la bellesa de la llibertat possible, la grandesa de l‘empat, l’orgull de pertànyer a aquest mar i la por de perdre’l. 
No m’abraono a cap localisme, sinó a una cosmogonia que remunta als aqueus, als feacis, als foceus. “El Mediterrani no para mai d’explicar-se, de reviure en si mateix”, escriu Fernand Braudel. Continua sent l’espill dels meus desigs, el clam fragorós dels meus dubtes, el llit dels meus somnis, les ales de la meva apetència que centelleja sota el cel irradiat per l’energia de la tramuntana. Per això hem vingut a repassar la lliçó. O potser, senzillament, perquè no hi ha res més bonic que allò que s’estima amb motiu o sense, amb paraules justes o sense. 
Al capvespre va comparèixer una lluna plena principesca que brillava sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes, com per celebrar que el dissabte complia 90 anys el cronista local Heribert Gispert, el de la botiga dels diaris. La nit del divendres vam assistir al concert de Julián Córdoba, que regentava a Cadaqués amb la dona Cristina i el fill Lautaro la inoblidable pizzeria Boliche. Presentava el seu llibre-disc La endecha sudaca y otros poemes i es va fer acompanyar pel bandoneó de Juan Carlos López i la guitarra i les flautes d’Horacio Ortega. L’actuació tenia lloc al cèntric bar-restaurant Can Shelabi, que també és propietat de Chris Little. 
A la sortida continuava brillant, orgullosa i superba, la “Lunita de Cadaqués” que canta Julián Córdoba al ritme de zamba amb la seva poderosa veu de mediterrani austral, d’Ulisses de sempre:

Lunita lejana que el ancho mar
envejeces alumbrando,
plateando sus aguas en la noche clara
como hicieron conmigo el tiempo y los años.
Me habló de vos Atahualpa
y en la cordillera, como un espejo,
te astilló en un verso el cantor errante
que bajó a tus valles con su misterio...





1 comentari:

  1. Una descripción propia de Homero sobre la perdida Grecia cadaquesense, recuperada permanentemente como el rey de Efira, Sisifo quien fuera padre de Odiseo y condenado a llevar una piedra hasta la cima de una montaña, y antes de llegar, la piedra volvía a rodar hacia abajo (repitiendo una y otra vez el frustrante proceso). La amistad y la poesía también se renuevan permanentemente a pesar de caer y rodar, siempre regresan a la cumbre de lo humano.

    ResponSuprimeix