23 de maig 2016

Els passadissos del festival de Cannes, tan ben explicats per Alba Guilera

Dissabte passat el diari La Vanguardia publicava a les seves pàgines de Cultura un article completament atípic, escrit per la jove actriu barcelonina Alba Guilera (foto adjunta del seu book) sobre l’art de colar-se sense invitació a totes les festes del Festival Internacional de Cinema de Cannes i l’ambient frenètic que s’hi respira. Era un article boníssim (l’actriu és llicenciada en Lletres Modernes a la Sorbona, diu el currículum) i vull pensar que per això el publicava el diari, sense cap esment ni comentari sobre el fet que no es tracta d’una col.laboradora habitual. “Cares conegudes per tot arreu –escriu Alba Guilera. Molta escort estrident. Intercanvi
expeditiu i desimbolt de targetes. Alguns contactes de realitzadors interessants. Amb tot, el que sembla natural resulta esgotador quan molts professionals només s’acosten a tu perquè ets jove, amb energia i perquè el vestit que t’has posat aquesta nit t’afavoreix. No deixa de sorprendre’m l‘atavisme d’aquesta qüestió, que hem de considerar i aprehendre com a intrínseca de la professió. Venem el nostre carisma, la nostra mirada, la nostra vulnerabilitat, la nostra capacitat de seducció. Reprenc forces entre ball i ball. Del toilette surten parelles, noies joves amb senyors grans, amigues...”. 
El llarg i detallat article d’Alba Guilera em va recordar poderosament l’única ocasió que vaig assistir d’invitat a un prestigiós festival internacional de cinema, allotjat a l’hotel més car de la ciutat, amb xofer, guia assistent i compte obert als millors establiments. La contrapartida implícita era l’obligació de sotmetre’s a un grau raonable de vida pública promocional. 
El xofer que m’esperava a l’aeroport amb el cartellet redactat amb el meu nom em va dipositar sense tocar terra, al volant d’un flamant Mercedes, a la suite de l’hotel. De seguida vaig haver d’arreglar-me per al primer sopar, compartit amb persones conegudes del sector que jo desconeixia: productors, realitzadors, directors de fotografia, guionistes, periodistes, actors o actrius. 
Les lleis del mercat imposen a actors i actrius que el seu aspecte físic jugui un paper, al costat del talent artístic. Els festivals en què periòdicament es reuneix el gremi són mercats de contractació. 
Al primer sopar em va tocar seure al costat d’una coneguda actriu, obstinada a lluir l’escot com a factor de comunicació més ostensible que no pas la seva desmenjada conversa. Feia temps que no veia aquella profunditat d’escot a una trobada social a local tancat, vull dir fora de les llicències de la platja o dels moments privats. 
Potser hauria anat contra les convencions socials que ens regien aquells dies o senzillament contra el meu caràcter comentar amb franquesa a la meva companya de taula que els seus pits m’havien impressionat més a determinada pel.lícula de vint anys enrere que ara vistos ara de prop i que, tanmateix, la meva simpatia no es basava en això perquè a mi, que no sóc mitòman, ella m’atreia més en aquell instant que estàvem compartint, en la imperfecta realitat de la distància curta que no a la pantalla. 
Ho vaig intentar de manera més indirecta, davant l’absència d’altres temes de conversa per part d’ella. Va escoltar sense manifestar sorpresa, sense manifestar res, el meu monòleg per complir amb els preceptes de la vida social. Al moment d’aixecar-nos de taula només li restava un dubte: “Ma insomma, lei è produttore?”. Em va semblar que la sincera resposta negativa reduïa de cop a zero la seva atenció a tot l’argumentari que li havia desplegat. 
En dies posteriors del festival vam tornar a compartir amb la mateixa actriu dinars i sopars, durant els quals vaig intentar conversar amb ella sobre altres assumptes de presumible interès general. Era pena perduda. 
Havent sopat calia acudir a festes nocturnes que a mi se’m feien llargues i pesades, atès que no hi tenia res a vendre ni comprar. Em retirava a dormir, si aconseguia conciliar el son malgrat l’enrenou de les corredisses nocturnes desfermades als passadissos de l’hotel entre l’oferta i la demanda d’aquell mercat de treball. 
En canvi els matins del festival resultaven d’una placidesa excepcional, amb tots els serveis del lobby de l’hotel per a mi sol. Després d’esmorzar podia llegir els diaris al saló, en la plenitud d’un silenci esplèndid. A la carta del bar triava els millors espirituosos per acompanyar l’havà matinal, que és el que complau més els sentits desperts, frescos, descansats i encuriosits davant del nou dia. Gaudia d’aquelles primeres hores amb la certesa de no ser interromput per cap actor, actriu, director, guionista ni productor, els quals es llevaven més tard i més espessos, queixosos i accelerats. 
Només vaig coincidir amb un director de fotografia, visiblement distanciat dels usos i costums, ni que fos perquè viatjava amb la seva dona oficial i la seva filla, la qual cosa el dispensava de les obligacions més troneres i li oferia com a mi aquells matins insòlits, desèrtics, radiants. La seva conversa era igualment desmenjada, resignada, sense múscul. 
Al capdavall del festival un altre xofer em va tornar a conduir a l’aeroport, mentre m’explicava amb noms i cognoms, sense cap discreció professional, al damunt de quina escotadíssima actriu havia saltat com un faune determinat director la nit anterior mentre els portava al seient de darrere del cotxe. El nom de la meva veïna de taula no apareixia a la relació confidencial de l’empleat i em va saber greu per ella, amb la certesa que s’ho devia prendre com una desconsideració. 
El conductor m’enumerava la llista d’aquelles situacions impulsives, presenciades per ell cada dia de la setmana del festival, com si fos un palmarès paral.lel destinat a premiar la seva agudesa d’observació, la vitalitat del certamen i la comoditat del seu vehicle. No vaig gosar correspondre amb el relat de la meva pròpia observació sobre la magnífica flaccidesa dels pits de l’actriu i la seva incapacitat de conversa. El xofer tampoc no m’hauria entès, per culpa de la dificultat d’expressió de les meves paraules, tan allunyades de la narrativitat del cinema. 
L’article escrit per l’actriu Alba Guilera a La Vanguardia sobre els passadissos de l’últim festival de Cannes venia a dir exactament el mateix, de manera molt ben expressada.

0 comentaris:

Publica un comentari