18 de maig 2016

El petó robat a la bellesa de cada dia

Entre totes les expressions de la fortuna vibrant de les coses del món, les dues que tensen més la meva atenció acostumen a ser el pas continu de la varietat de persones entrevistes pel carrer i l’art de la conversa. A l’interior de qualsevol museu acostumo a centrar-me més en el posat dels visitants que no en la majoria d’obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients componen un virtuós ballet de mil cares. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent als escenaris singulars de l’espai públic i, després, telefonar alguns amics del lloc per prendre cafè o fer una
passejada. Ho he relatat a alguns llibres a propòsit de Milà, Buenos Aires o Atenes, però podria fer-ho extensiu a qualsevol indret.
Mirar passar la gent no sempre és un gest maquinal, es pot convertir en un dels espectacles del món. Fer-ho amb una certa intenció de descoberta requereix el mateix discerniment que s’aplicaria a una exposició d’art. 
S’ha de saber mirar, si es vol detectar la frisança de la troballa. Mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa.
Mirar passar la gent m’obre el desig de parlar-hi, una possibilitat que no es dóna amb freqüència. Cal respectar la privacitat dels desconeguts, llevat que s’avinguin a conversar al caliu d’una trobada fortuïta a un bar, a un parc, a un vagó de tren. Esgotades aquestes eventualitats, telefono els amics i coneguts locals per concertar una trobada, si els va bé. 
Aleshores el pas de la gent pot arribar a culminar en la sensació d’intimar una mica amb determinats membres de la correntia humana, d’intercanviar alguna cosa més que la mirada, d’harmonitzar la marxa durant una estona amb la intenció de temptar la sort de la paraula articulada, la bellesa pulmonar de la paraula intercanviada de cada dia. A aquestes caminades compartides d’improvís hi sorgeix de vegades el suc d’or d’una idea feliçment expressada, brindada de manera espontània. 
La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt del paisatge, la lluor de la lluna plena o un poema ben arrodonit no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix una conversa informal i reeixida, o també el pas d’una persona moguda pel buf de la bellesa i el tremolor de realitat que conté. Cal sumar molts elements agraciats per arribar a aquest punt d’esclat espontani. 
No es tracta de cànon estètic ni retòric, d’esperança de perfecció, de clixés d’elegància o d’estil, de refinament formal, d'èxtasis d'una epifania accidental ni del somriure dels déus. No, res d’això. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la bellesa viva i articulada, la qual acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat. 
M’agradaria entendre la bellesa, no només percebre-la. Intueixo que fa emergir una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. La bellesa, emperò, acostuma a ser la manifestació més tangible i reiterada de la nostra incapacitat de definir-la i encara més de corporitzar-nos al seu costat, fora de l’instant afortunat d’un petó robat.

0 comentaris:

Publica un comentari