14 de maig 2016

L’excursió refractària d’ahir al vell ruralisme de les Guilleries

Sortir d’excursió amb amics, com ahir vaig fer amb Ernest Costa i Quim Curbet, significa que de vegades són ells qui trien el lloc de destinació i jo em pregunto quin atractiu li veuen que a mi se m’escapa. Ahir vam anar fins al Sobirà de Santa Creu, al terme d’Osor de la Selva gironina, més concretament al massís de les frondoses Guilleries, a vint minuts de cotxe de Sant Hilari Sacalm o de Santa Coloma de Farners. El Sobirà de Santa Creu és tingut per exponent cabdal de gran masia senyorial del país, documentada des del 1294 i molt engrandida des d’aleshores amb propietats rurals
que arribaven fins a Vic. Una quarteta popular, que a mi em desperta una reticència visceral, encara repeteix: “Si voleu saber qui són/ els més rics d'aquesta terra: el Noguer de Segueró,/ el Sobirà de Santa Creu/ i l'Espona de Saderra”.
Deu ser que les grans construccions senyorials no m’atrauen pel sol fet de ser-ho, més aviat m’inclino en les meves predileccions per les petites i populars. La condició de “més ric d’aquesta terra” tampoc no em desperta una admiració directa, tot sovint penso en el preu que han pagat molts perquè alguns pocs hi arribin. 
El gènere de la masia senyorial va arribar a ser considerat en algun moment romàntic com a “art nacional” de Catalunya, dintre d’un pairalisme idealitzat, uns tòpics rurals molt discutibles, un prestigi exagerat i un classisme ranci. Sóc poc sensible a aquest “art” pairal, el veig com un reflex del feudalisme i les seves romanalles. Després de segles de servatge, va acabar per provocar l’èxode de la gent i despoblar el camp que ara fa reviure sensacions de l’època quaternària. 
El Sobirà de Santa Creu continua en propietat de la mateixa família Planell, ara de l’hereu Antoni Planell, que hi viu tot l’any. Els serfs ja no hi són. El nucli del Sobirà, sufragani d’Osor, manté amb prou feines quatre famílies censades, entre les quals mossèn Manel i el taverner Joel Subirana.
A diferència dels grans propietaris, els pagesos s’han pràcticament extingit, igual com els caçadors, els llenyataires i altres oficis bosquerols. Al bosc només hi queden alguns boletaires de lleure, a dates fixes de l’any. Aquest en concret, que antigament s’havia especialitzat en fusta de castanyer per fabricar botes de vi, ara es dedica tangencialment a l’elaboració de pellets, les píndoles de massa forestal per a estufes de llenya. 
Em vaig preguntar repetidament al llarg de l’excursió d’ahir quin interès veien els meus amics al lloc que havien triat, fins que vaig convenir amb mi mateix que les coses dels altres --ni tampoc les pròpies-- no sempre tenen un sentit comprensible. Em vaig repetir que el camí mateix és el viatge. 
Em vaig concentrar a paladejar-ne el cantó positiu: la lluentor metàl.lica, neta, llisa i efectiva dels verds rentats per la pluja dels últims dies, el vibratto de la catifa primaveral que es desenrotlla com una boa acabada de deixondir i disposada a engolir el cel, la funció terapèutica de caminar i conversar amb amics, el plaer de riure amb ells, l’entendrida solemnitat de retrobar la lentitud de la vida enfront de la pressió tumultuosa que exerceix altres dies l’anomenada actualitat, la qual no és més que la història circular de sempre. Eren ahir moments de l’escenari rural que mereixen ser cantats en versos alexandrins i verdaguerians: “Quan á la falda’t miro de Montjuic seguda,/ m’apar veuret als brassos d’Alcides gegantí,/ que per guardar sa filla del seu costat nascuda/ en serra transformant-se s’hagués quedat aquí”... 
El Sobirà està constituït per diversos edificis sumats: el casal principal amb torre a la part més alta, l’església i més avall l’antic hostal convertit en restaurant Taverna del Sobirà. Aquest últim cos constructiu em va despertar les principals expectatives, sobretot a mesura que s’acostava l’hora de dinar. La terrassa de la taverna ofereix unes vistes espectaculars de les Guilleries, i la carta de plats de l’establiment també. 
Espero anhelant allò que pugui escriure Quim Curbet al seu dietari sobre la nostra excursió d’ahir. Pel que fa a l’explorador, fotògraf i escriptor Ernest Costa, fa temps que ha cobert amb escreix totes les meves expectatives lectores, gràcies als seus recorreguts exhaustius, pam a pam, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ha publicat una pila de llibres al respecte, ha col.laborat amb quasi totes les revistes del país, ha rebut un reguitzell de premis i atresora un fons personal de 400.000 fotografies. Nascut a Bescanó i emigrat a Barcelona, ara viu a Fontcuberta, al Pla de l’Estany, amb la seva mà dreta Anna Bricha. 
Al capdavall de l’excursió d’ahir amb ells no em vaig tornar a preguntar què dimonis els atrau del Sobirà. Ara ja ho sé, i no té relació amb el pairalisme. Ens atrau el camí compartit, és clar.

0 comentaris:

Publica un comentari