10 d’ag. 2016

L’alta frontera de la vinya a la baixa serra de l’Albera, un abisme entre terres veïnes

La implantació de la frontera pirinenca el 1659 allà on no n’hi havia i la diferent reacció després de la plaga de la fil.loxera del 1878 han determinat un desenvolupament vinícola desigual dels dos cantons de l’Albera, al Rosselló i a l’Empordà. Un cep, un raïm i una vinya poden semblar germans bessons tant al nord com al sud de la ratlla estatal, però no ho són. El treball i el comerç vinícola depenen de la legislació i les característiques del mercat de cada país, de cada Estat, tant o més que del clima o la terra. Cada vi és un paisatge treballat de manera diferent. Ho vaig aprendre amb una certa estranyesa d’entrada, com aprenem les
coses els periodistes: no només als llibres, als tractats acadèmics o als estudis tècnics. El periodisme té el seu mètode científic: consisteix a observar amb curiositat, preguntar amb intenció i relatar de manera sintètica i entenedora.
Els anys de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès L’Indépendant em van fer travessar la ratlla fronterera amb freqüència i amb obligació descriptiva de l’actualitat. Se’n va derivar un respecte de la realitat existent, casés o no casés amb esquemes previs, desigs teòrics o visions de despatx. 
Algunes ocasions em van obrir els ulls en particular, per exemple el dia que vaig acudir a la visita pública del Cellier de Templiers de Banyuls. Podia ser guiada en diferents idiomes, entre els quals no figuraven el català ni el castellà. Per la senzilla raó que no acostuma a haver-hi visitants d’aquesta banda de la frontera, a la qual els vins rossellonesos no tenen ni busquen mercat. 
La frontera hi és, digui el que digui la Unió Europea i el Tractat de Schengen. Ha canviat en comparació amb l’època del franquisme, però ser-hi, hi és. Ja no cal ensenyar el passaport, canviar moneda ni comprar la carta verda, però tres segles i mig de separació han assentat diferències en el marc legal, econòmic, escolar, cultural, mediàtic. 
La frontera s’ha instal.lat en les mentalitats, modelades per l’entorn quotidià. Tot i així no s’ha imposat del tot. De vegades ha afavorit un contraban ideològic de veritats elementals que la superen perquè es troben més arrelades que ella. 
L’any 2010 vaig entrevistar Joan Miquel Solé, president de la cooperativa de 750 viticultors Grup Interproductor Cotlliure-Banyuls i actual alcalde de Banyuls, a les modernes instal.lacions del Cellier des Templiers (la denominació engloba també Cotlliure, Portvendres i Cervera de la Marenda). Encara es modernitzarien més amb la flamant planta de producció inaugurada el 2011, amb inversió de 12 milions d’euros (40% d’aportació pública). La seva producció de 23.000 hectolitres anuals es divideix a parts iguals entre vi dolç natural i vi sec. 
Les xifres del vi de Banyuls són reduïdes. De les 20.000 hectàrees de vinyer al conjunt del Rosselló (el 1965 eren 70.0000), només 1.500 pertanyen a la denominació Banyuls (800 per a vins dolços naturals, 700 per a vins secs). No és ni tan sols majoritari en la categoria de vins dolços naturals. Del milió d’hectolitres anuals de vi del Rosselló, 295.000 pertoquen al vi dolç natural i només 23.000 a Banyuls. La resta de vins dolços naturals rossellonesos són moscatells de la plana de Ribesaltes i Maurí, un vinyer més extensiu i mecanitzat. 
El Rosselló produeix el 80% del vi dolç natural de tot França i el 2% del vi en general, sovint a petites explotacions familiars coordinades en cooperatives o grups de producció. El sòl àrid dóna un raïm ric en sucre i uns vins de pedra i tramuntana, filosòfics i densos.
L’inconvenient del terreny rost, en pendent, que les pluges escasses però violentes poden descarnar fins a l’os, ha donat peu a la tècnica de feixes i murets de pedra seca, esgraonats al llarg dels faldars terrassats. Ressegueixen pràcticament les corbes de nivell de l’orografia, de vegades sense més de dos metres d’amplada útil. 
La capa de terra de moltes d’aquestes feixes ha estat remuntada manualment cada quatre o cinc anys amb la suor de generacions successives, cabàs a cabàs o a llom de mula (ara ho fan amb versàtils màquines excavadores anomenades pales-aranya). La tramuntana afavoreix l’alta insolació que concentra els sucres del raïm i el cicle d’evaporació hídrica, alhora que exerceix un efecte regulador de la humitat del vinyer i evita molts tractaments fitosanitaris.
Es tracta d’un terreny argilós sembrat de pedrots, inapte fins fa poc a la maquinització i aparentment raquític, amarg, dominat por la tenacitat d’homes obscurs que lluitaven contra l’abrasió del temps amb els mitjans al seu abast, alçats contra la fatalitat dels elements que ells tenien la gosadia de no considerar inexorables. 
A Banyuls els ceps són  de peu baix, immunes a las modernes espatlleres. Es continuen veremant a mà. La vinya pertany a una constel.lació de petits propietaris que la conreen de pares a fills com un ritus, sovint de forma complementària amb altres activitats. El tros de vinya no és tan sols una explotació, representa també el pati familiar on celebren tota mena de trobades festives, àpats i repeixos al llarg de l’any. 
La malla apedaçada del minifundi de Banyuls té poc a veure amb la propietat més globalitzada de la resta de la comarca i del país. De fet a Banyuls quasi res no té a veure amb res. 
Al costat de la producció especialitzada de vi dolç natural, s’hi manté una petita però irrenunciable elaboració de vi ranci, un nom que sembla ranci i que va caure en desús als circuits majoritaris. Ara torna per la porta gran.
Els vins dolços naturals i els rancis secs deriven d’una alquímia pròpia del raïm sobremadurat. Alguns es deixen envellir en garrafa de vidre a sol i serena o a bótes de roure que dormen a la intempèrie perquè s’oxidin amb l’evaporació de l’estiu, s’impregnin del caràcter de las bonances i del múscul dels temporals. Altres ho fan a alguna bóta arraconada sota l’escala del celler o a redós d’un teulada exterior, sempre a la rebotiga dels corrents dominants. Hi afegeixen cada any una part de vi jove perquè s’abraci amb la mare del vi, procedent de temps enrere, dintre d’una continuïtat edípica perpètua, un envelliment calculat, una educació mútua que creu en la capacitat de regeneració del record. 
El licorós ranci sec de 16 o 17 graus és d’un to robí profund, d’una melosa densitat d’ambre, d’una elegància sedosa i fragant, d’un lirisme espurnejant d’irisacions subtils com una carícia. Alterna la tendresa amb l’arravatament, es converteix en una somriure de la terra en la qual habita una forma d’esplendor, de fulgor, de glòria de la vida capaç de corregir la realitat i millorar-la, d’inventar una realitat superior. 
Representava el vi prometeic de les festes, de les ocasions d’excepció, del caprici, la fantasia i l'emoció. També era un vi de nervi per cuinar carn estofada i rostits de gravetat wagneriana (avui el “mariden” amb anxoves i formatges blaus, en un idil.li perfecte per sorpresa), o bé un vi meditatiu per palpar-se les neurones i també de fonda migdiada digestiva, un vi al qual subjau sens dubte una qüestió moral. 
La producció escassejava, víctima del seu propi misteri. El ranci no solia ser gaire comercial, entre altres motius per l’evaporació de fins un 40% del contingut de la bota, l’anomenada “part dels àngels” que provoca el procediment. 
L’any 2004 va sorgir la quixotesca associació Rancis Secs del Rosselló, una vintena de productors decidits a salvar l’existència i el renaixement d’aquest vi identitari. Avui aplega joies de la corona com el ranci Frères Parcé del Domaine de la Rectoria a Banyuls o el Cap de Creus del Domaine de la Tour Vieille a Cotlliure, entre d’altres. 
També s’ha recuperat d’aquest costat de la frontera, per exemple el magnífic ranci Sereno Solera del celler la Vinyeta, amb garnatxa vermella de dues parcel.les de Mollet de Peralada i del camí d’Espolla al Coll de Banyuls, que més que un camí és l’escala de Jacob del paradís secret interfronterer. El Priorat s’hi ha apuntat igualment, però tot allò relacionat amb el vi del Priorat és avui molt hollywoodià. 
La legislació francesa ha tingut un paper decisiu en el manteniment de la vinya rossellonesa, en particular l’acció del ministre perpinyanès Juli Pams, el qual va afavorir-la obertament en el marc d’un clientel.lisme assumit i habitual. Va ser l’impulsor d’un nou règim fiscal molt favorable i del reconeixement oficial de la denominació d’origen per als vins de la seva regió.
L’acabalada nissaga dels Pams remunta a l’avi pagès Raimon Pams, enriquit com a comerciant del port colonial endegat a Portvendres (el port francès més pròxim a Alger) i vice-cònsol de Gènova a la localitat. Els tres fills Raimon, Josep i Joan Baptista van ser els caps de brot de les tres branques de família a Argelers, Portvendres i Arles de Tec.
L’avi de Juli, Josep Pams, ja era un dels principals marxants de vi als molls de Portvendres i encara diversificaria les activitats comercials a la mateixa base d’operacions, fins a controlar una part important del tràfic marítim. Del seu fill Lluís, casat amb Laura Vallarino, naixeria Juli Pams el 1852 a Perpinyà. 
El noi va ser enviat a estudiar a un “grand lycée” parisenc. Es va llicenciar en Dret, però de seguida es va dedicar als negocis familiars i a la política dintre del Partit Radical-Socialista. A França els “conservadors d’esquerra” disposen d’una llarga trajectòria. El Partit Radical-Socialista no era radical, no era socialista i quasi no era ni un partit, però va constituir la força dominant de la III República i una part de la següent, durant tota la primera meitat del segle XX. 
El republicanisme rad-soc era la forca hegemònica de la petita i la grossa burgesia de províncies. Va protagonitzar la llarga lluita anticlerical, a un moment d’auge de la francmaçoneria com idea de progrés, sense imaginar que el sistema democràtic fos incompatible amb la desigualtat econòmica que van consolidar com un fet estructural. També van consolidar el jacobinisme sense matís ni escletxa, el vell centralisme incòlume. 
Juli Pams, casat amb Joana Bardou (filla del fabricant Pere Bardou, una de les principals fortunes de la regió perpinyanesa), va ser diputat a París per la circumscripció dels Pirineus Orientals del 1893 al 1905, senador del 1904 al 1930, ministre d’Agricultura del 1911 al 1913, ministre de l’Interior del 1917 al 1920 i candidat fallit a la presidència de la República el 1913 contra Raymond Poincaré. 
Passaria a la posteritat com el “pare” dels vins rossellonesos, per la llei que els concedia avantatges fiscals, en una confluència de facto entre els interessos del negoci familiar i dels viticultors de la comarca. Una part sensible de la producció de l’empresa Caves Pams va trobar noves sortides al sector públic, a l’exèrcit i la Marina colonial. Sense la intervenció del ministre Pams, els vins rossellonesos haurien conegut probablement una línia decadent similar als veïns empordanesos durant el segle XX.

1 comentari: