8 de nov. 2016

Un dels petits rituals que no s’han de perdre per res del món

Cada vegada que miro aquesta bella i sagaç foto recent --que no he fet jo però de la qual formo part-- sento el plaer que vaig experimentar l'altre dia al moment de brindar i beure la copa de “petit banyuls” al millor lloc per fer-ho. Alguns rituals no s’han de perdre per res del món, pertanyen al patrimoni genètic, a l’eternitat de la tradició pagana que indueix una levitació natural, a la dimensió mítica del temps i l’espai destinada a resistir, esperar, suavitzar, consolar amb unes gotes de realitat degudament valorades a la copa com a símbol d’una universalitat precisa i localitzada. Expressen el somriure de la cultura entesa com art de viure, reflexen l’or vell d’una moral civil impregnada de bellesa territorial, premien una recerca del sabor íntim de les coses
atrapades en un instant de fortuna, mostren la psicologia del vi capaç de posar els punts sobre les is, venjar totes les maldats que la vida ens ha obligat a beure i ens arrosseguen en les millors ocasions com aquesta a imaginar que passegem alguns vinaters a collibè per fer-los fer una volta triomfal sota pluja de pètals, odes de Píndar i himnes de cítara.
La naturalesa, de vegades, fa bé les coses i les ofereix amb elegància espontània (en realitat molt treballada), de manera que les seves expressions més simples es transformen en una passió arrelada. Al Neolític, entre l’any 7000 aC i el 4000 aC, l’home primitiu ja havia après a fer foc per rostir, escalfar-se i vèncer la foscor. Amb la caça, la pesca i els primers cereals va començar a consolar la fam i amb l’oli a condimentar-la. Però amb el vi va aprendre a somniar, fins i tot a guanyar-se la vida. 
Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual, el nostre bagatge sensorial i econòmic seria un altre. Quan l’home prehistòric va convertir una liana salvatge en cep de vinya i va vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va culminar la seva primera embriaguesa. Va entendre que la terra pot tenir una sang alegre, energètica i redemptora de les penes. El vi va passar a ser vist com un fluid vital, igual que la saba, l’esperma, la llet o la sang. L'home va descobrir alhora el sentit de culpa, la ressaca, el remordiment. I també el comerç. 
De seguida va associar l’efecte embriagador del consum de suc de raïm fermentat a rituals místics. El vi va entrar a la mitologia occidental de la mà del déu grec Dionís (transformat en Bacus pels romans), fins i tot com al.legòrica transubstanciació de la sang de Crist segons la nova secta dels cristians. Un cop començada la nostra era amb la colonització romana, la vinya es va consolidar com a conreu extensiu a múltiples punts d’Europa, en particular al contorn mediterrani. 
Josep Pla escriu al llibre Notes disperses: “Aquest fou un país de vinyes. Les vinyes el construïren. De seguida que la terra fa una ondulació, hi ha una paret seca –una paret seca feta per un home obscur, desproveït de la noció del temps, que lligà les pedres, en feu un graó i hi plantà la vinya”. 
Cada vinya, cada vi té el seu estil, la seva sensualitat, el seu grau d’emoció, la seva vibració. Les parcel.les dels vinyers no són una marqueteria espontània ni improvisada, sinó fruit d’un ordre articulat, una estructura prosòdica de rimes dissonats però pautades.
Cada vi és un paisatge treballat de manera diferent, un tros de paisatge liquat. I mentre hi ha vinya hi ha esperança. M’agrada molt aquesta foto.

1 comentari:

  1. en aquestes ratlles hi ha una bona definició del vi, tal i com l'entenem nosaltres, és clar. Sóc l'Oriol Pérez de Tudela de www.elviapunt.com

    ResponSuprimeix