7 de nov. 2016

La primera neu del Canigó, ahir diumenge, al camí del coll de Banyuls

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi. Pel camí es va produir un magnífic imprevist. El Canigó va aparèixer enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor, majestuosament alçat. Vam aturar el cotxe per fer la foto. L'aparició del Canigó a l’horitzó depèn de la tramuntana, la qual escombra els núvols i dóna a les coses un color enllustrat. Aleshores l’aire de tramuntana invita a palpar la turgència de les formes de la vida, almenys entre aquelles persones que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor de la tendresa. La lluor de la tramuntana revesteix el
Canigó d’un fulgor, una vitalitat que actua de reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts.
La primera aparició del Canigó nevat fa revenir les fonts del desig i el desentumeix. No genera per ell sol la sensació de felicitat, però d’alguna manera l’intueix. Fomenta la il.lusió de mirar el cel rentat i posseir-lo. Anuncia que aviat baixarà el preu de les carxofes (la millor flor de l’hivern), començarà la collita d’olives, compareixeran els tords (“Neu al Canigó, tords a Lledó”), els viticultors esporgaran els sarments tocats d’un roig heràldic, floriran les mimoses i arribarà l’hivern. 
Després de contemplar el Canigó nevat, vam seguir el camí per tramuntar el Pirineu més dolç i planer, quan la serralada es capbussa a càmera lenta al Mediterrani a la serra de l’Albera, la qual relliga les dues planes cellajuntes de l’Empordà i el Rosselló. L’Albera és l’esplèndida propina del Pirineu. Un dels camins més assentats d’aquest Pirineu mediterrani ha estat sempre el coll de Banyuls, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i els cartaginesos d’Aníbal. 
La veïna carretera litoral dels revolts entre Portbou i Cervera pel coll dels Belitres només la van obrir a partir de l’any 1927. L’altre camí històric, el de la Jonquera i el coll del Pertús, sempre ha servit per a les maniobres de masses. En canvi el pas del coll de Banyuls l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar, el canemàs de delicades harmonies del vinyer de Banyuls brodades sobre la duresa i l’agror de la terra. 
S’hi albira el golf de Roses per un cantó i el mar de la marenda de Banyuls per l’altre, els dos vessants del mateix Mediterrani. L’indret és d’una bellesa amable i quieta. Per acariciar el prodigi no cal buscar-hi muses, bacants, nimfes, sibil.les, fades, goges, sirenes ni unicorns. N’hi ha prou amb la limpidesa de la llum mediterrània esmaltada per la tramuntana. 
Fa temps que conec el camí del coll de Banyuls, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra en mal estat. La còmoda carretera que actualment porta del municipi d’Espolla al coll de Banyuls, ampliada i asfaltada entre el 1999 i el 2007, és una via romana de gran bellesa, barrada els últims segles per la implantació de la frontera estatal i convertida en camí secret de contrabandistes. Circular-hi avui en condicions normals permet accedir a un dels miradors més bonics del país, dels dos vessants del país. 
Imagino que aquest pas del coll de Banyuls deu semblar minúscul i apartat al volum de persones que circulen per la Jonquera i el Pertús. En canvi jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. Li trobo una altitud a penes insinuada, una expressivitat intel.ligible, una dilatació panoràmica atenuada, un detallisme entendridor, un joc de matisos lliures, una grandiositat perfilada, una elegància de la naturalitat, un relleu de formes contentes, un salvatgisme mitigat, una eloqüència alliberada de parauleria, una petitesa terrenal sumptuosa, una dolçor frisosa i alhora extasiada, la dosi justa de poesia damunt d’una línia melòdica de xacona de Bach que porta en germen una sang molt antiga, viva, llunyana i fonda. 
El paisatge no està mai fet només de matèria, també del punt de vista que hi posa cadascú. La vida interior d’un paisatge, el geni d’un lloc, són percepcions que cadascú ressent a la seva manera. Això no vol dir que el paisatge sigui una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una arquitectura mental, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. No, la bellesa del paisatge existeix per ella mateixa com un teló de fons amb ressonància afectiva, una paleta de colors amb poètica adherida, un sistema de formes treballades per la natura i per la gent de cada lloc amb una sensibilitat particular i una passió pròpia. 
El paisatge és l’expressió d’una manera de viure, d’un ordre econòmic i cultural donat. També és el resultat d’interioritzar una visió de les coses. L’ingredient més atractiu no és la seva bellesa plàstica, sinó el significat que aquesta bellesa adquireix per a nosaltres. Els valors, la mentalitat de l’observador modelen el paisatge, no a la inversa. Segurament també depèn de la predisposició del moment, de la tèrmica emocional, de la complicitat, les expectatives i d’algunes certeses íntimes. 
La colla d’amics d’ahir ens vam posar fàcilment d’acord sobre l’eminència del coll de Banyuls. Possiblement també hi va influir la visió del Canigó nevat per primer cop aquesta temporada, la botifarra de l’esmorzar previ al bar de la cooperativa vinícola de Garriguella, el recorregut meravellat del bellíssim vinyer de Banyuls, el tribut davant la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure i el dinar a ca la Maria de Mollet de Peralada, amb el seu carretó de postres de tres pisos. Però em sembla que va ser sobretot per les aturades que vam fer al peu del Canigó i al coll de Banyuls. 
Feia una mica més de fred que els dies anteriors, però vaig tenir la impressió que l’hivern no serà cap fred moral, sinó l’estació del sol més suau i la lluna més clara, la que alimenta una nova florida amb l’invisible tic-tac intern de les ganes de rebrotar i mostrar la vena combativa de l’estat vegetatiu. És el moment en què algunes persones recordem aquells versos de Miguel Hernández:

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada esquina.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida...

3 comentaris:

  1. Gran reflexió sobre el paisatge i la seva percepció!

    ResponSuprimeix
  2. Extraordinària la visió del Canigó nevat i de les vinyes verdes vora el mar de Banyuls.

    ResponSuprimeix
  3. Vaig gaudir del paissatge però la teva transcipció poètica m¨ha fet gaudir altre vegada d'uns indrets excepcionals.

    ResponSuprimeix