8 de des. 2016

No m’estranya gens que Lovaina celebri els 500 anys d’una utopia

La plujosa ciutat belgo-flamenca de Lovaina celebra fins el gener el cinquè centenari de la publicació del llibre Utopia, de l’anglès Thomas More, amb un festival que han batejat The Future is More. 500 Years of Utopia. El llibre del pensador londinenc sobre com arribar a una societat ideal va marcar època, publicat en primera edició a la catòlica Lovaina per l’aproximació que pregonava sense èxit entre protestants anglicans i catòlics romans. Lovaina i la seva universitat continuen sent  catòlics, però que quan jo les vaig conèixer totes dues em va semblar que aquesta adscripció ideològica resultava molt més teòrica i institucional que no real en
la vida pràctica.
A la veïna Brussel.les l’ambient universitari quedava diluït, mentre que les dimensions més reduïdes de Lovaina i el protagonisme dels seus estudiants hi havien fet arrelar l’animació de molts espais concebuts a la seva mida, concentrats en un petit centre urbà que semblava viure per a ells, voltat d’infinits camps de remolatxa i prats de vaques.
La reputació de la universitat de Lovaina arrossegava una notable quantitat de fills de l’alta burgesia de mig món, sobretot llatinoamericana i asiàtica. Aquest actiu melting pot atreia els altres, començant pels veïns brussel.lesos. 
Els universitaris de Brussel.les opinaven que no hi havia color a l’hora de sortir a divertir-se. Anaven a Lovaina. Hi trobaven més ambient, més oferta, més possibilitats. En definitiva, s’hi lligava més. De seguida vaig comprovar que a Lovaina s’arribava amb facilitat a tenir apartament, bicicleta i parella. 
En informar-me a Brussel.les que Lovaina es trobava a 20 quilòmetres de distància i que el desplaçament es feia en tren, em va sorprendre el caràcter instantani que atribuïen al viatge d’anar i tornar. Vaig suposar que exageraven.
Ho vaig provar des de la Gare Centrale, àmplia, endreçada, d’espais molt folgats en comparació amb el reduït volum de públic. Un cop assegut al vagó de tren mig buit, dotat amb una calefacció de molt ímpetu, el comboi va abandonar de seguida els túnels suburbans per emergir a cel obert, als prats de remolatxa i vaques flamenques. 
Pel vidre de la finestra del vagó anguilejaven els regalims de la plugeta quotidiana, els quals duplicaven l’efecte emboirat d'un horitzó situat en realitat a tocar. El plugim fertilitzava una terra flonja, blana, grassa, pastosa, amarada per una mullena enfonsada en el caràcter del lloc com una bronquitis.
Durant aquell trajecte entre Brussel.les i Lovaina es va produir un fet que em deixaria estupefacte per sempre més. El tren es va aturar uns instants per alguna raó tècnica enmig dels prats. Una vaca del camp limítrof amb la via es va acostar lentament cap a la finestra que jo ocupava del vagó immòbil. Va alçar lleugerament la testa i em va mirar. La direcció dels seus glòbuls oculars, prominents i humits, no oferia cap dubte. Sota la meva finestra, mentre em mirava fixament durant uns segons, va articular a través de les dents ruminants, cadascuna de les paraules de la frase:
-- El que busques no és aquí.
Em va sobresaltar, però no li vaig donar importància. Les paraules de la vaca em van semblar meres il.lusions de l'esperit. Els meus esquemes mentals em privaven d’entendre-ho. El tren va arrencar de nou. Vaig escrutar al meu voltant dintre del vagó, però ningú no semblava haver compartit amb mi l’escena epifànica. Jo era l’únic dipositari de l‘enigma, de l’oracle clarament expressat i alhora difícil de creure. Vaig intentar oblidar-ho.
Un cop arribat a destinació i instal.lat a taula de la cantina universitària, em vaig fixar en el color de margarina de la pell de les estudiants, la seva pigmentació afectada per l’esmorteïment general del pla país de núvols, cels baixos i plugeta usual. La cultura nòrdica de la mantega conviu aquí amb la de la margarina, la qual baixa encara d’un to. 
Vaig alçar la vista per damunt dels finestrals de la cantina i vaig comprovar, astorat, que la llum era exactament la mateixa havent dinat que a mig matí, a primera hora com en la plenitud de la tarda. Una llum resignada, macilenta i entelada. No gosaria dir grisa, perquè vaig aprendre molt aviat a no menystenir-la. Comprenc que a un lloc com aquest imprimissin la Utopia de Thomas More, ara fa 500 anys, i que ho celebrin.

1 comentari:

  1. He tingut la sort, per caramboles de la vida, de conèixer Lovaina i el tarannà que desprèn, i trobo que aquesta crònica li fa justícia!

    ResponSuprimeix