23 de gen. 2017

La joia cèntrica i concorreguda de la Llotja de Perpinyà, segles després

L’edifici històric més valuós i més cèntric de Perpinyà, el do de pit del gòtic civil català que és la Llotja de Mar, va ser convertit pel propietari municipal en cafeteria el 1927 i en hamburgueseria de la cadena Quick a partir del 1984, l’única del món on es podia menjar un cheese-burger sota ogives autèntiques, recalcats contra carreus de pedra procedents per via directa de l’esplendor medieval. L’actual cafeteria ha presentat expedient de fallida i l’Ajuntament ha decidit recuperar-la --per fi!-- com a equipament públic, probablement una oficina de de turisme. La ciutat de Perpinyà era la segona en dimensions poblacionals de Catalunya quan la Llotja
de Mar va començar a construir-se el 1388, en destacat estil gòtic, similar al les llotges o consolats de mar de València i Palma de Mallorca. Aquestes llotges o borses eren el centres de contractació del tràfic marítim que alimentava la riquesa de les respectives ciutats.
La de Perpinyà va ser ampliada el 1540 i, després de l’annexió a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, convertida pel governador Mailly en teatre. La propietat va revertir a la ciutat el 1815, però l’Ajuntament no va saber gaire què fer-ne, malgrat que la casa consistorial es trobava i es troba a l’edifici contigu. El 1840 la Llotja encara era el punt de confluència de totes les diligències que comunicaven Perpinyà amb el món exterior, així com l'única plaça escombrada pels serveis públics i regada dos cops al dia durant l'estiu. 
El centre ciutadà no ha deixat mai de trobar-se a la petita rambla de la Llotja, amb les taules de cafè desplegades al voltant. L'expressió perpinyanesa "anar a fer la Llotja" designa la passejada a l'hora de l'aperitiu del vespre, entre les sis i les vuit de la tarda, dintre d’un itinerari que recorre a peu els tres punts cardinals del Palmarium, el Castellet i la Llotja, en règim de lenta anada i tornada. 
Alguns pensaven que el propietari municipal --que té la seu noble a l'edifici annex-- havia de mostrar-se una mica més curós i habilitar a la Llotja alguna dependència institucional de projecció de la ciutat. No hi va haver res a fer, el lloguer comercial es va mantenir incòlume a cada renovació del contracte. 
La sort de l'edifici durant els dos últims segles ha estat interpretada com un símbol de l'atonia de Perpinyà, un cop afrancesada al confí de l’Hexàgon. La recuperació anunciada per part de l’Ajuntament, més que una flor al trau de l’actual equip de govern, planteja amb cruesa com ha estat possible que això no es produís fins ara.

0 comentaris:

Publica un comentari