10 de febr. 2017

L’últim llibre de Quim Curbet sobre el riu Ter, amb escudella i carn d’olla

Després de Josep Pla, un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines és Quim Curbet, autor d’aquella petita delícia de l’any 2013 titulada El viatge del gironauta, on descrivia cadascun dels 207 municipis de la demarcació que havia recorregut. Ara n’acaba de publicar una altra, tallada sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu ressegueix tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura sempre sedueix, però continua presentant dos inconvenients greus: Curbet no té set de poder dins dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i, a diferència del coetani gironí Miquel Pairolí, encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement post-mortem. Escriptor, articulista, editor i fotògraf, és
una persona amable, activa i generosa, amb la qual de vegades discrepo de manera pacífica o, més sovint encara, arracono les discrepàncies en favor de molts altres punts d’entesa. Saber discrepar de manera mútuament enriquidora és una forma elevada de convivència, el sòcol de la democràcia, un plaer voluptuós que els dogmàtics desconeixen.
De tant en tant Curbet i jo ens trobem per anar d’excursió. Les seves predileccions paisatgístiques no sempre coincideixen amb les meves, sobretot quan davant de l’antigor rural ell entra en un estat de fervor que jo no sento.
Fa poc va escriure que som una terra d’ermites i em va semblar discutible, però el seu relat era admirable: “Són indrets solitaris per definició, que la llum de la lluna embolcalla entre núvols fosforescents i que el sol de cada matí encén amb tons de rosa i malva. No hi ha camí que no dugui a una ermita i no hi ha poble que no hi celebri un aplec. A vegades em sento, abans que res, habitant d’aquesta terra amb ermites i em desperto cada dia amb una llàgrima de rosada que em cau per la parpella i un regust de pedra a la boca que em fa escriure articles com aquest”. 
A mi les ermites, en general, em commouen menys. De manera que un dia tria ell el punt de l’excursió, un altre dia trio jo, i així coexistim satisfactòriament. Ahir mateix, sense anar més lluny, vam anar a retre honors a l’escudella i carn d’olla dels dijous al restaurant olotí les Cols, en la versió democràtica de 18 € el menú.
Tot fent camí vam desviar-nos una mica per retrobar la coca de pa amb sucre feta al forn de llenya de Can Bataller, a Hostalets d’en Bas, esponjosa i molsuda. Amb les forces acumulades encara vam tenir temps de pujar al volcà recreatiu del Montsacopa. 
Més que una terra d’ermites, som una terra de restaurants, per més que Curbet no ho vulgui reconèixer. No discutirem per això. Llegiu El Ter, crònica d’un riu i paladegeu aquella escudella i carn d’olla. És el que compta, com també sortir a escampar la boira de tant en tant amb persones com ell i els seus llibres.
La qualitat de la narració El Ter, crònica d’un riu és fruit de la discreció activa de Curbet. No ha pretès emular la summa theologica del germanista Claudio Magris al llibre El Danubi. Tot i així no s’ha de confondre la discreció amb la feblesa. Entre l’un i l’altre llibre hi ha la mateixa diferència que entre l’alta cuina esferificada i l’escudella i carn d’olla dels dijous al restaurant olotí les Cols. Parlem, doncs, de coses importants.

1 comentari:

  1. El Danubi ens ha temptat a tots. Jo volia fer un contra-danubi per passar de la èpica a la petitesa i centrar-lo en un riu poc poètic i poc gironí, com seria el Besós. Segur que a cada poble i poblet hi ha algú que ha escrit sobre cada camí, cada font, cada fondalada i dels fills amb anomenada, ni que sigui local. Veig que entre tants projectes encara pendents ja se m'ha acabat el temps i el desestimo. M'hauria agradat si més no pe compensar la meva joventut irreverent quan en travessar el riu amb aquell tramvia/tanc que comuniucava Barcelona amb Sant Adrià vaig convèncer uns turistes alemanys crèduls que el riu es deia "besos" perquè per les vores hi anaven al vespre les parelles d'enamorats a festejar, a l'estil del Liebenderberg de Friburg de Brisgòvia.

    ResponSuprimeix