13 de març 2017

La versió “bolivariana” de les simfonies de Beethoven, ahir al Palau

Ahir diumenge al migdia vaig anar a escoltar al Palau de la Música el primer dels concerts de la marató de les nou simfonies de Beethoven, aplegades d’una tirada en cinc audicions durant tres dies pel director veneçolà Gustavo Dudamel i la seva Orquestra Simfònica Simón Bolívar, amb totes les entrades venudes. Sé que els entesos consideren massa comercials, per no dir populistes, els ingredients de la convocatòria: Beethoven, Dudamel, l’Orquestra Simón Bolívar... El meu crític musical de capçalera, Jorge de Persia, escrivia el 3 de gener últim al diari La Vanguardia: “Pot ser que Dudamel arribi a ser un gran director, no ho crec, tot i que la maduresa i l’estudi ho diran. Al març el veurem al Palau amb la seva host bolivariana”. Ignoro
què dirà a la seva crítica, potser li perdonarà la vida, tant me fa.
Jo continuaré sent un entusiasta de les simfonies de Beethoven, de Dudamel i de l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar. La versió “bolivariana” d'ahir va ser una demostració d'equilibri i calidesa, tant en la densitat com en la lleugeresa.
El compositor de Bonn va escriure-les a partir del 1779, als 30 anys, fins a la seva mort el 1827, als 56. M’agraden totes i només lamento no haver pogut comprar entrada per a la Novena, el final coral de la qual s’hauria d’escoltar de preu dret. 
Gustavo Dudamel ha estat el director que ha rejovenit més l’aire tan conservador de les sales simfòniques, i això té mèrit. Ho ha fet sense trencar cap plat, només amb la seva joventut i amb l’orgull dels seus orígens.
L’Orquestra Simfònica Simón Bolívar és el fruit més internacional del Sistema d’Orquestres Juvenils de Veneçuela, creat el 1975 pel visionari mestre José Antonio Abreu mitjançant beques estatals per als músics. Està integrat a aquell país per més d’un centenar d’orquestres juvenils i infantils, amb més de 250.000 intèrprets. 
Gustavo Dudamel, nascut a Barquisimeto (Veneçuela) fa 36 anys, dirigeix la Simón Bolívar des de que en tenia 15 i encara era una orquestra juvenil. També és actualment el director titular de la Filharmònica de Los Angeles i la Simfònica de Götteborg. Acaba de ser el director invitat del tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. 
Ahir no era pas la primera vegada que Dudamel dirigia la Simón Bolívar al Palau de la Música. Ja ho va fer el gener del 2015. En aquella ocasió m’hi va invitar Mome Faura i encara li ho agraeixo. Dudamel dirigia la majestuosa Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler i com a “bis” va invitar a cantar al públic entusiasmat, que omplia a vessar la sala del Palau, la versió simfònica del joropo “Alma llanera”: “Yo nací en una ribera del Arauca vibrador, soy hermano de la espuma, de las garzas, de las rosas y del sol, y del soool...”
Els puristes no li ho perdonaran. Jo vaig trobar que s’esqueia com a repicó de la 5ena de Mahler i que ahir també s’hauria escaigut després de Beethoven. Sense la mica d’agitació, de ruptura d’esquemes, no existiria Beethoven ni la música en general. Potser no existiria ni la vida, tal com l’entenc. 
L’únic sentit de tornar interpretar partitures de fa centenars d’anys és el toc personal que li dóna cada intèrpret en cada ocasió, en cada època. La partitura en cru és idèntica, freda i algebraica. El resultat no gens. 
L’únic sentit d’acudir a una sala de concerts, en comptes d’escoltar des de casa aquella mateixa partitura pulcrament enregistrada, és el batec corporal, el tremolor irrepetible, l’emoció de les imperfeccions vives o bé la intrepidesa poètica dels encerts d’un dia determinat, de la música reviscuda en cada ocasió, anímica, timbrada, tònica i precisa. 
S’hi ha d’acudir una mica predisposats, és clar. La bellesa és un premi per als qui s’esforcen a buscar-la, no un bé de consum que n’hi hagi prou amb pagar.

0 comentaris:

Publica un comentari