15 de març 2017

Explicació del magnetisme inexplicable del restaurant sirià Ugarit

No he acabat mai d’entendre racionalment la telefonia sense fils, l’electricitat de consum i ja no diguem la base operativa de les tecnologies digitals, tot i saber que tenen una explicació absolutament raonada per part dels especialistes. Encara hi ha un prodigi molt més antic que se’m resisteix, com un autèntic misteri, malgrat pertànyer a la meva pròpia especialitat: que la combinatòria de les comptades 26 lletres de l’alfabet o abecedari puguin donar peu a una quantitat infinita de milions i remilions de paraules diferents. Em sembla un fet portentós, quasi sobrenatural i per tant paranormal, per més científic i explicat que vulgui aparèixer. M’he passat la vida jugant amb només 26 lletres, i no me les acabaré ni de lluny. Deu ser per això que amb una
certa freqüència m’acullo de manera instintiva, sense motiu aparent, a algun dels set establiments de la cadena barcelonina de restaurants sirians Ugarit. Hi entro gairebé com un autòmat, com si fossin una mena de claustre matern, amniòtic, seminal.
La cadena va ser fundada el 1984 per l’immigrant sirià Hani Sarkis amb el nom de l‘antiga ciutat portuària del seu país que avui es diu Ras Šhamra. Si la Síria moderna no hagués tingut el destí bèl.lic que l’ha esquinçada de dalt a baix amb horrorosa tenacitat, Ugarit seria tan coneguda com qualsevol altra gran capital de l’antiguitat. 
A aquesta ciutat fenícia hi va néixer l’alfabet. L’alfabet fenici va servir de model als posteriors: l’arameu, l’armeni, el ciríl·lic, el grec, el llatí, l’hebreu i l’àrab, i d’aquest últim se’n van derivar el persa i el turc. 
L’escriptura es practicava de molt més enrere, al quart mil.leni abans de la nostra era. Els sumeris de la veïna Mesopotàmia escrivien sobre tauletes de fang amb canyes tallades a bisell. Utilitzaven un gran nombre de signes en forma de clau, tascó o cuña (cuneus en llatí).
Aquella escriptura cuneïforme només l’entenien quatre iniciats, tot i que va permetre transcriure l'Epopeia de Guilgameix, poema èpic sumeri considerat el més antic del món, la influència del qual es detecta posteriorment en narracions de l’Antic Testament, l’Odissea grega d’Homer o la literatura índia. 
Al moment de ser transcrit, la seva difusió era com a molt oral, no de lectors. El mateix es pot dir del Llibre dels Morts, escrit en jeroglífics egipcis el segle XIII aC damunt rotllos de papir. En canvi l’aparició de l’alfabet semític fenici de només 30 caràcters va revolucionar per sempre més la comprensió i la pràctica de les anotacions. Els fenicis d’Ugarit, molt ben comunicats pel seu comerç marítim arreu del Mediterrani, ens van ensenyar a llegir i escriure com encara ho fem en l’actualitat. 
Altres llengües perfectament documentades per les troballes arqueològiques d’inscripcions, per exemple la dels ibers hispànics, encara no han estat desxifrades. La dels fenicis d’Ugarit sí, a bastament, fins a la sacietat.
Aquell alfabet, adoptat i adaptat per tants altres pobles, encara regeix. L’únic misteri que continua plantejant és la infinitud de la combinatòria dels seus 30 signes, que en català només hem pogut simplificar en 26 i en castellà 27 (per la “ñ”). 
L’infinit és una dimensió inhumana, incomprensible, inquietant. De tant en tant entro a algun dels restaurants sirio-barcelonins Ugarit quasi sense voler, en un estat gairebé somnàmbul, a la recerca de l’explicació entre els esquinçalls de carn rostida d’un shawarma o en el pòsit del cuscús (el fan molt bo), però ni el te amb menta de la sobretaula no m’aplaca el desfici de l’infinit alfabètic.

0 comentaris:

Publica un comentari