17 de jul. 2017

Una nova fil.loxera avança contra les oliveres

El mortífer bacteri Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia. La producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell va ser detectat a finals del 2016 a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Ara acaba de saltar a la Península i ha afectat una finca d’ametllers a Guadalest (Alacant). Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu
va anar recuperant terreny lentament. Avui, de les 2,6 milions d’hectàrees d’olivera al conjunt d’Espanya, 114.000 corresponen a Catalunya.
La gelada del 1956 va congelar la saba a l’interior dels troncs centenaris, fins a esberlar-los i matar l’arbre. Les oliveres són resistents i algunes van rebrotar gràcies a la vida conservada per les arrels més fondes, sobretot als terraprims de secà acostumats a una austera supervivència. 
La naturalesa es basa en morir i renéixer, en superar l’efecte de les calamitats i jugar amb la immortalitat. Algunes oliveres són velles lluitadores sobreviscudes, per no dir ressuscitades. També per això les veiem com un símbol gloriós. Moltes altres van morir, però amb el pas dels anys i l’evolució de la rendibilitat de l’oli d’oliva van ser replantades. Ara tornen a córrer perill. 
Em podria passar hores contemplant algunes oliveres, el tronc prodigiosament burinat pel temps, el ram que formen les fulles dotades amb l’habilitat d’oferir tot l‘any el color gris platejat al revers i el verd fosc més lluent a l’anvers, agitades capriciosament pel vent. 
El cèlebre poema del canonge mallorquí Miquel Costa i Llobera diu: “Mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”... Es refereix al pi de Formentor i potser es va equivocar d’arbre. Josep Pla, al seu llibre Les hores, no ho dubtava: “Mon cor estima un arbre... i aquest és una olivera d’un o altre país mediterrani –m’és igual. El pi és un arbre massa trist, massa romàntic, massa teatral. L’olivera és un arbre clar, de cara directa, humà, variadíssim, sense complexos, normal. El gran poeta s’equivocà d’arbre. És igual. El canonge havia de pagar tribut al seu temps, que encara era tan romàntic”.

0 comentaris:

Publica un comentari