14 de jul. 2017

Una altra manera d’admirar la Victòria de Samotràcia al Louvre, amb llàgrimes als ulls

La monumental escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa que emmarca l’escultura grega de grans dimensions de la Victòria de Samotràcia, col.locada al centre del lluminós replà superior. El replà formigueja de visitants tothora, en una bellugor humana atapeïda. Al Louvre deixen fer fotos, de manera que cada visitant vol obtenir el millor angle del seu acompanyant als peus de la cèlebre peça. Genera un ball de colzes, cames i braços que els vigilants del museu ja tenen per acostumat i se saben incapaços d’evitar. M’agrada molt remirar cada vegada durant llarga estona la Victòria de Samotràcia, però no m’agraden gaire les aglomeracions. He trobat la solució, amb una mica de perseverança. Als laterals de l’escalinata Daru, a l’altre extrem del replà presidit per la Victòria de Samotràcia, hi han col.locat un modest i deliciós banc de seure, sota la fornícula que alberga l’escultura romana de la deessa Hera, esposa de Zeus, coneguda com a Hera Campana per procedir de l’antiga col.lecció de Giampietro Campana. És el meu punt predilecte
d’observació. Permet una visió fantàstica i descansada sobre el formigueig humà als peus de la de Samotràcia.
L’escalinata Daru adopta el nom del comte Pierre-Bruno Daru, intendent de la Grande Armée de Napoleó. Va ser construïda amb els seus 44 esglaons el 1855 i coronada amb la col.locació de la Victòria de Samotràcia el 1883. 
L’escultura en marbre blanc de Paros té 5,57 m d’alçada i pesa 9 tones. Va ser realitzada als voltants de l’any 190 aC. Representa la deessa grega de la victòria Niké amb les ales desplegades, vestida amb túnica drapejada de plecs que voleien i alçada amb el pit orgullós a la proa d’una nau pètria. La figura es troba escapçada i sense braços, però és la reina del Louvre, amb permís de la Venus de Milo i de la Gioconda. 
Va ser descoberta el 1863, feta miques entre les runes d’un santuari de la petita illa grega de Samotràcia pel cònsol francès Charles Champoiseau, el qual es va afanyar a enviar-la cap a París amb permís de l’ocupant turc. La superfície del marbre va ser restaurada de nou l’any 2013. Al moment de llançar la campanya de finançament dels 4 milions d'euros de la restauració, l'ambaixador grec a París va manifestar que estava disposat a pagar-la si tornaven la peça.
Cada vegada que la remiro des del meu senzill i acollidor banc de seure, recordo la  història més bella de totes sobre la peça. Es de Maria Kodama. Ja vídua de Jorge Luis Borges, va dir: “En una ocasió vaig preguntar al meu pare què era la bellesa. Em va regalar un llibre de reproduccions d’escultures gregues i em va ensenyar la Victòria de Samotràcia. ‘Però no té cap’, li vaig dir. El pare em va contestar: ‘Qui ha dit que la bellesa sigui un cap, una cara. La bellesa és una altra cosa’. Va ser la primera lliçó d’estètica que vaig rebre: ‘Mira els plecs de la túnica: aturar els moviments de la brisa amb la túnica per a l’eternitat, això és la bellesa’. Li ho vaig explicar a Borges i tots dos ploràvem quan vam contemplar la Victòria de Samotràcia al capdamunt de l’escalinata del Louvre”.

0 comentaris:

Publica un comentari