13 de jul. 2017

Els elefants d’Aníbal no van passar per la Jonquera

Els elefants de l’exèrcit cartaginès d’Aníbal en ruta contra Roma a través del Mediterrani ibèric són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites que va determinar el futur històric de tota la regió. Potser són l’anècdota, però reflecteixen fins avui la magnitud d’un desplegament mai no vist. La ciutat de Cartago s’havia convertit en autèntic imperi, fundat 700 anys abans pels comerciants fenicis al litoral de l’actual Tunísia. Els cartaginesos van començar a ocupar militarment el sud de la península Ibèrica l'any 237 aC a partir del vell port fenici de Gadir (Cadis), per compensar la pèrdua de Sicília arran de la primera guerra púnica. El tractat entre Roma i Cartago de l'any 226 aC cedia als cartaginesos tota la costa mediterrània ibèrica fins l'Ebre. Aníbal va trencar el pacte l’any 218 aC, va travessar l’Ebre i va emprendre la marxa contra
Roma amb un desplegament militar inaudit.
Resseguint el curs del riu Segre i passant per Llívia, el fabulós exèrcit d'Aníbal, que alguns historiadors xifren en 100.000 homes, va franquejar els Pirineus el maig d’aquell any 218 aC pel coll de la Perxa (Cerdanya). Evitava els nuclis del litoral com Empúries, aliats amb els grecs i amb els romans.
Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades de la cavalleria de l’època, amb els flancs protegits per plaques metàl.liques i coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. El recurs militar a aquesta mena de grans paquiderms ja havia estat utilitzat pels perses un segle abans contra Alexandre el Gran. 
Després de travessar els Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a Aníbal li restaven tan sols 7 elefants, dels quals 6 van morir poc després en successius enfrontaments. L’únic supervivent era utilitzat perquè Aníbal pogués fer entrades triomfals a les ciutats italianes que conqueria. Més determinant que els espectaculars elefants va ser la introducció a Europa dels petits i robustos cavalls berbers per part dels númides d’Aníbal. 
L'expedició representava una gesta insòlita per a les poblacions locals i va deixar-hi una empremta llegendària. Vint segles més tard encara l'evocava Jacint Verdaguer al poema èpic Canigó, a través de la fada Mirmanda:

Cent elefants segueixen, com serres que caminen.
Damunt el més altívol, en torre cisellada,
Hanníbal atravessa la immensa serralada;
al veure'l jo dels núvols baixar, a no ser fada,
de genollons en terra l'hauria pres per déu.

Historiadors com Lluís Pericot el 1934 o Adolf Schulten i Pere Bosch Gimpera el 1935 havien publicat treballs sobre el pas de l'expedició per la Cerdanya, però els elefants d'Aníbal seguien alimentat moltes fantasies, com la descrita amb luxe de detalls per Pella i Forgas el 1883 a Historia del Ampurdán a través d'un suposat itinerari que passava per Figueres, Peralada, Espolla i Requesens. 
La primera expedició enviada mai per Roma a la península Ibèrica va arribar l'estiu d’aquell any 218 aC al port d'Empúries, amb unes 150 naus i uns 20.000 homes, comandada pel jove general Gneu Corneli Escipió. La missió era combatre les bases ibèriques d'Asdrúbal, germà d'Aníbal --el qual ja es trobava a Itàlia-- i tallar el subministrament que rebia des de la seva rereguarda a Iberia. 
Empúries es va convertir en primer cap de pont utilitzat mai per Roma a Iberia, el punt d'entrada de la profunda romanització dels segles posteriors. L'expedició romana va atacar el campament cartaginès instal.lat a la ciutat ibera que Polibi anomena en grec Kissa i Tit Livi en llatí Cissis. 
Va conquistar-lo i va establir el quarter d'hivern de l'exèrcit romà a la ciutat que tots dos autors anomenen ja Tàrraco, al cim d'un turó litoral alçat a la desembocadura del riu Francolí, separat de l'oppidum o poblat ibèric existent al mateix indret. Tàrraco es convertiria en port d'arribada dels reforços i els subministraments de Roma durant els dotze anys de la segona guerra púnica i també a continuació.
Fins aleshores la Roma en ascens no havia tingut interessos al territori ibèric. A partir d'ara n'hi tindria definitivament. 
Aníbal va conduir la segona guerra púnica ad portas de Roma, tot travessant els Pirineus, el Roine i els Alps amb els elefants i derrotant l'exèrcit romà a quatre batalles seguides a la península Itàlica. Malgrat la inexistència de fonts documentals cartagineses, és coneguda la llegenda de l'enrolament d'Aníbal als 9 anys d'edat a l'exèrcit del pare Amílcar Barca. El progenitor li va fer jurar odi etern contra els romans.
Ho va complir amb escreix. També els romans, els quals no van deixar pedra sobre pedra a Cartago, reduïda a cendres i sembrada de sal per esborrar del mapa i desterrar de la història la civilització cartaginesa. 
Els romans van derrotar la rereguarda d'Asdrúbal prop de Sagunt l'any 217 aC i es van apoderar de Carthago Nova (Cartagena), la capital púnica peninsular. També van haver d'enfrontar-se als ibers revoltats, encapçalats pels germans ilergets Indibil i Mandoni.
Va caldre que Roma enviés reforços comandats pel general Claudi Neró a través del port de Tàrraco i, poc més endavant, el gruix de l'exèrcit dirigit per Publi Corneli Escipió. Després de diversos desplegaments en territori ibèric i itàlic, Publi Corneli Escipió, dit Escipió l’Africà Maior, va desfer Aníbal a la batalla de Zama (Tunísia) el 202 aC. 
Guanyada la segona guerra púnica, el Senat de Roma va enviar a Hispània l'any 197 aC els magistrats que havien d'establir el límit provincial del seu nou domini. La revolta armada dels ibers de la Citerior contra els abusos dels nous ocupants va forçar Roma a enviar a través del port d'Empúries l'any 195 aC un nou exèrcit, comandat pel cònsol Marc Porci Cató. 
La tercera guerra púnica va ser molt més curta, només tres anys. La desfeta cartaginesa del 146 aC seria la definitiva. L'imperi romà va desembarcar al nord d'Àfrica per acomplir l'obsessió expressada a la frase que repetia Cató: "Delenda est Carthago" (Cal destruir Cartago).
La ciutat va ser passada a mata-degolla i enrunada a miques, per bé que un segle més tard es reconstruís com a urbs romana i donés algun emperador d'antiga ascendència cartaginesa com Septimi Sever. Les últimes deixes del llegat cultural cartaginès –tan hel.lenístic com el romà-- només es van esborrar amb la tercera destrucció de Cartago, set cents anys més tard, per part de l'Islam. 
Els romans que havien desembarcat a Empúries i Tàrraco per fer front als cartaginesos, van decidir quedar-se.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada