2 d’ag. 2017

Se’n diu tocar amb unció, ja sigui Bach o tango

La primera nota que anuncia el tema melòdic del tango Niebla del Riachuelo és un Re menor greu, cavernós i alhora cristal·lí. Aquesta primera nota se’m clava a l‘estómac perquè sé la bellesa commovedora que ve a continuació. El tema va ser escrit el 1937, en un moment d’alta inspiració lírica, amb  música de Juan Carlos Cobián i lletra d’Enrique Cadícamo. Evoca un dels boirosos ravals portuaris de Buenos Aires, el Riachuelo. Actualment s’ha convertit en una visita típica, però al moment de compondre’l era un lloc més incert i apartat. La primera nota vibrant del tango que porta el seu nom, lentament allargada, evoca aquella boira i sembla gairebé la sirena d’un vaixell en la tenebra. Durant una recent sobretaula el van interpretar amb unció Almut Welmann al bandoneó i Carlos Padula a la guitarra. Se’m va clavar a l’estómac, commogut. La definició d’unció al.ludeix a l’acció d’ungir amb alguna essència una persona o cosa per tal d’ennoblir-la o curar-la. Per analogia, assenyala també la dolçor amb que s’arriba a dignificar un moment especialment reeixit, fins acostar-lo al
pressentiment de la perfecció.
La segona part del tema canvia la tensió del registre, amb una brillant tonalitat major que vol evocar com s’aixeca la claredat del sol després de la boira. La repetició final de la tornada remata aquest gran tango clàssic, riquíssim en modulacions de to:

Nunca más volvió, nunca más la vi,
nunca mas su voz nombró mi nombre junto a mi,
esa misma voz que dijo “Adiós”.


Un cop posats en les grans melodies del gènere, també van tocar durant la sobretaula la rítmica “Milonga de mis amores” i l’altre gran clàssic, el tango “Sur” d’Aníbal Troilo:

Ya nunca alumbraré con las estrellas  nuestra marcha sin querellas
por las noches de Pompeya.  Las calles y las lunas suburbanas
y mi amor en tu ventana  todo ha muerto, ya lo sé.


Són grans moments de la música en viu i de prop. Alguns els estimem igual que si fossin el preludi de la Suite núm. 1 de Bach per a cello o el cor final de la 9ena simfonia de Beethoven, per posar dos exemples a raig. Sobretot quan els escoltem interpretats amb unció.


















0 comentaris:

Publica un comentari