12 de febr. 2018

Uns tangos de diumenge a la tarda amb la cantant Sandra Rehder

Dintre de la programació del festival Barnasants, ahir vaig anar a escoltar al Casinet d’Hostafrancs la cantant de tangos Sandra Rehder, acompanyada per Gustavo Battaglia (guitarra), Horacio Fumero (contrabaix) i Marcelo Mercadante (bandoneó). Presentava temes del seu últim disc Canción maleva, amb algunes aportacions de pròpia autoria. Un concert de tangos no és mai una experiència inofensiva, si estan ben interpretats. El gènere manté compromisos genètics amb els instruments expressius de precisió sobre la meteorologia humana, de manera que les figuracions sentimentals del tango s’estimen més la veritat nua i despentinada, encara que tremoli de fred, que no la banalitat transparent del clixé. Sandra Rehder els interpreta d’una manera acarnissada, turbulenta, quasi
dolorosa. Però de tant en tant la cantant s’entebeeix en una rara aurora que miralleja damunt la pedra vella de les certeses i desemboca en el misteri d’un somriure col.locat a la punta mateixa de la vida. Cal caminar molt sovint entre floritures vàcues per arribar a topar algun dia, com ahir, amb l’agudesa poètica que el vidriol del desengany no pot corroir.
Segons cada moment climàtic del concert, em va semblar entreveure des de la platea que l’estil temperamental i furiós de Sandra Rehder  unia en realitat brogit i assossec, violència i bellesa, feresa i innocència, desesperança i fermesa, estupor i cremor. És una qüestió d’actitud més que de partitura, de proximitat amb les veritats que no sempre coincideixen amb l’aparença, separades per la membrana abismal de l’artifici. 
Altres ànimes més flàccides prefereixen no exposar-se a les contingències confuses de la vida. Anteposen l’escepticisme davant la força de la complexitat i mantenen la impressió condescendent que els tangos pretenen buidar el mar de les emocions amb una galleda teatral i endogàmica. A mi m’agraden perquè encara crec que una part del valor de les coses es troba en la incertesa, la fragilitat, l’imprevist. El risc de la mediocritat o inclús de la mesquinesa també existeix, en la naturalesa i en nosaltres mateixos, però això deu resultar inevitable. 
Ahir Sandra Rehder va brodar alguns grans temes clàssics, per exemple “Che, bandoneón”, d’Homero Manzi i Aníbal Troilo, però el repertori és infinit i cadascú pot tenir les seves predileccions. Al capdavall en aquesta vida importen sobretot dues coses: l’amor i el vi. La resta són detalls, ganes de cantar en el seu cas o necessitat d’escriure en el meu.

0 comentaris:

Publica un comentari