12 de maig 2018

De vegades ens escapem fins la caseta del Montseny, just per mirar

Les recents pluges primaverals i el sol reaparegut feien lluir ahir el Montseny amb una joventut clorofíl·lica esclatant, arravatada. De vegades l’Amadeu m’invita a acompanyar-lo per contemplar l’espectacle i fer petar la xerrada a la seva caseta de fusta, perfectament orientada a una de les llotges d’honor del massís, a les Rouredes de can Ridaura. Es tracta de l'antic pavelló de Noruega de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, comprat després del certamen, transplantat intacte pel seu pare a un indret solitari del Montseny i mantingut amb molta dedicació fins avui. Un cop allà acostumem a xerrar de literatura i de la petita bugada relacionada amb aquesta vaga inclinació. Ell sap crear el clima propici per interrogar l'interlocutor, però tinc la
convicció que quan anem a la caseta del Montseny ho fem sobretot per mirar, senzillament per mirar l’espectacle dels canvis estacionals de la naturalesa viva, vivíssima.
Ell pretexta que hi va a verificar si el pagès ha dallat l’herba, si el senglar no ha trencat la filada de protecció, si el paleta ha enllestit les obres pendents, si les hortènsies monumentals creixen sense entrebanc. Però estic segur que, en el fons, hi anem simplement a mirar el desplegament panoràmic del prodigi natural, tan canviant al llarg de l’any, dintre d’una atmosfera que no ofereix dos dies iguals. La xerrada resulta secundària, la literatura encara més. 
La nostra selva negra germànica, la nostra alpina helvètica més acostada a Barcelona és el massís del Montseny. El propietari Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar el 1908 el recull La muntanya d’ametistes. La pedra preciosa de l’ametista, que l’autor relacionava per analogia poètica amb aquest massís pel mantell arbustiu moradenc que formen les landes de la bruguerola o bruc comú, era una de les gemmes cardinals juntament amb el diamant, el safir i la maragda. Després se’n van descobrir grans jaciments, sobretot al Brasil, i ara s’acostuma a vendre com a simple còdol mineral. 
La muntanya d’ametistes perdura avui com un qualificatiu difús, però continua sent allò més acostat que tenim al countryside de Jane Austen, el nostre Hampshire d’orgull i prejudici, de seny i sentiment, tot i que la quantitat de lectors de Guerau de Liost i de Jane Austen difereix molt. L’editor en castellà de la novel.la Sense and Sensibility, publicada per primer cop el 1812, declara vendre’n actualment 10.000 exemplars per any, mentre els lectors de Guerau de Liost tendeixen a zero fora dels cercles poètics. 
Tot això resulta secundari davant l’agudesa de la mirada nua a la caseta de fusta del Montseny. Ahir encara hi vam arreplegar uns bons grapats de cama-secs, per guisar amb conill. La conversa, la literatura i la petita bugada es converteixen en la musiqueta de fons del gran plaer dels ulls davant la meravella fugitiva del cop de sang de l’escenari, tot i reconèixer que les sobretaules també s’ho valen. El paisatge i les sobretaules són un estat d’esperit, una filiació de l’esperit.

0 comentaris:

Publica un comentari