13 de jul. 2018

La “Granita de cafè”, una il.lusió de risc i escarment

La cadena de cafeteries Viena (50 establiments a Catalunya, València i Andorra) ha posat a la carta d’estiu la “Granita siciliana” i jo he corregut il.lusionat a retrobar-la. Es tracta d’una delícia difícil de definir i d’imitar perquè juga amb l’habilitat dels semitons, la destresa dels entremigs, el toc i l’equilibri subtil d'ingredients per part de cada persona que la prepara. D’entrada, se situa a mig camí entre el sorbet i el granissat, sense ser ben bé una cosa ni l’altra. Una granita és una granita. Igual com el ventall infinit dels gelats, la granita pot ser de moltes coses com a ingredient bàsic, encara que les més difoses són de cafè, de llimona o d’ametlla. La singularitat que la identifica és la obligació de coronar-la amb una caputxa
de panna, que no és exactament nata, atès que la panna té una finezza genètica intransferible. La granita s’ha convertit en una especialitat estiuenca a tot Itàlia, però és siciliana fins el moll de l’os i això també constitueix un atribut.
La gelateria i la pastisseria han jugat sempre un gran paper al Mediterrani i a Sicília en particular. Representen alhora l’estadi més vulnerable de la infinita gamma de preparacions comestibles, de manera que esguerrar o embastardir un gelat o un pastís és el perill més fàcil i més ràpid de tots. És una de les especialitats que ha sucumbit pitjor a la industrialització, per això resulta una joia rara retrobar a Sicília –i a les botigues artesanes d’aquí-- una cultura que l'ha mantinguda al capdamunt del nivell històric i ha sabut posar-la al dia. Les granite, els cannoli, la cassata i les cassatine figuren entre les expressions més nobles de l'ànima siciliana. Són el monument a una manera de viure i de celebrar-ho: una manera mig àrab, mig volcànica, mig secreta. 
La cadena catalana de cafeteries Viena ofereix aquest estiu dues opcions que anuncia com a “Granita siciliana”: la de cafè i la de fruites (taronja, llimona, meló, pinya i mango). Vaig acudir-hi per la de cafè. Més m’hauria valgut quedar-me a casa. La que em van servir era un delicte, un acte d’incultura, un vulgar batut de cafè amb llet i gel, amb la caputxa de nata enfarfegada pel raig de melassa final que anomenen “coulis de toffee”. 
A la sortida vaig enyorar furiosament la granita de l’Antico Caffè Spinnato a Palerm i el miracle quotidià, encara més proper, “d’es gelat d’ametles” de can Joan de s’Aigo, a Ciutat de Mallorca. La nostàlgia és un error, sens dubte, però el record és una brúixola.

0 comentaris:

Publica un comentari