14 de jul. 2018

Avui és "14 Juillet", festa grossa dels nostres veïns de dalt

Avui és el 14 Juillet, festa nacional dels nostres veïns de dalt. De bon matí m’han entrevistat al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio arran del meu recent llibre Breu història de França explicada als catalans. No és fàcil resumir la història en curtes frases, per això n’he escrit un llibre, però de vegades cal intentar-ho. L’escandalós luxe de la versallesca monarquia borbònica convivia amb la misèria accentuada de la població i amb el moviment de la Il.lustració, dintre del qual emergia la burgesia que se sentia encotillada per les velles estructures. El ferment ideològic de la Il.lustració va resultar decisiu, tot i que impliqués una petita minoria pensant. A França el 70% de la població com a mínim era analfabeta i s’expressava en la llengua regional de cada lloc, no pas en el francès dels il.lustrats. El rei Lluís XVI de Borbó es va trobar amb
una situació financera catastròfica. Per explorar alguna solució, va tenir la mala pensada de convocar el mes de maig del 1789 a Versalles uns Estats Generals, l’assemblea de 1.400 representants de tots els braços socials.
La reunió, com es podia preveure, va resultar tempestuosa. Una part dels delegats es va constituir “per voluntat del poble” en Assemblea Nacional sobirana i es va juramentar a no sortir-ne fins haver donat una Constitució al regne, alhora que votaven la fi dels privilegis senyorials. 
El rei deixava fer, no es pronunciava, fins que el 14 de juliol el poble de París --amb forta participació de les dones-- va prendre la fortalesa de la Bastilla, es va congregar a Versalles i va portar el rei per la força al palau de les Tulleries, a París, sense destronar-lo, perquè s'impliqués en els canvis necessaris. L’Assemblea Nacional continuava amb la feina constituent: nacionalització de les propietats del clergat, estructuració del país en nous departaments, igualtat davant dels impostos. El 26 d’agost va aprovar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, carta magna de la superació del feudalisme. 
Al rei no li quedava més remei que mirar-s’ho, en absència de força militar suficient –interna o externa— per contrarestar la pressió del poble en armes. El 20 de juny del 1791 va cometre l’error funest de fugir clandestinament de París per unir-se a una de les guarnicions de tropes reialistes. El poble el va fer retornar pel ganyot a París, on va ser empresonat. El 20 d’abril del 1792 el govern revolucionari declarava la guerra a Àustria, que conjuntament amb Prússia hostigaven França per retornar el rei al poder. 
El poble armat --i la disenteria declarada entre les tropes prussianes-- guanyaria la batalla de Valmy enfront de l’exèrcit germànic, considerat aleshores el més ben preparat. El 21 de gener del 1793 el rei era declarat culpable de connivència amb l’enemic i guillotinat a la Plaça de la Revolució, avui Plaça de la Concòrdia. 
La Revolució no va consistir només a escampar unes idees revolucionàries sobre drets civils que avui semblen elementals, sinó que va construir un nou aparell de l’Estat, la República. No només va proclamar, sobretot va aplicar mesures al llarg del territori. Per contra, es va mostrar ferotgement continuista de la monarquia en determinats aspectes, com la política exterior imperial o el centralisme parisenc. 
Van canviar més les idees, el llenguatge i la forma del règim que no les estructures bàsiques de la vida col.lectiva, les quals van continuar presidides per les desigualtats, com reconeix Jacques Julliard al seu monumental treball Les gauches françaises 1762-2012: “La Revolució francesa va influir poc en el curs de la història econòmica i social de França. Fins i tot es pot defensar la hipòtesi que els resultats de les mutacions tècniques i econòmiques que es produïen des del començament del segle XVIII haurien estat els mateixos si la Revolució no hagués tingut lloc”. 
El relat històric dominant implantat per la República francesa (les Repúbliques successives, ara van per la cinquena) enalteix la data del 14 Juillet, però el debat sobre les desigualtats socials continua ben viu d’ençà el 1789, amb motius renovats.

0 comentaris:

Publica un comentari