20 de jul. 2018

Efectes d’un havà Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Són arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. A finals de primavera les seves branques es permeten un cop de sang, floreixen i arriben a formar una capçada capaç d’oferir una ombra amable, esbarjosa i ventilada a alguns bancs de seure del passeig. Aquests bancs són el meu indret per fumar un havà Partagàs havent dinat o sopat el peix del dia. Tamariu és el melic del meu petit món empordanès, un lloc al qual puc sentir-me feliç sense més necessitat
que un banyador, de vegades ni això. Hi practico els meus rituals, els d’estiu i els d’hivern. Tots dos  requereixen un bagatge reduït: les ulleres de sol, la petaca d’havans i la llibreta d’apunts.
Havent dinat o sopat surto al passeig, sec a un banc i encenc l’havà per contemplar l’espectacle del mar darrere la fumarola aromàtica de l’últim tabac elaborat a mà, l’últim canut suaument hal.lucinògen encara legal. A l’hivern els bancs col.locats sota els tamarius de Tamariu deixen triomfar un sol acariciant, càlid, amistós. A l’estiu brinden una ombra orejada. Durant l’horeta que dura el meu tracte amb el cigar Partagàs, veig passar i saludo alguns amics i coneguts. Acostumen a fixar-se en el meu havà i en el meu bol.lígraf en acció, però crec que ja no se n’estranyen. Tots plegats formem part del petit paisatge. 
De vegades el cigar es troba en un estadi inicial que pot semblar ostentós. Si els amics i coneguts tornen a passar al cap d’una estona, el veuran transformat en burilla que continuo xuclant amb el mateix amor o potser més, davant la imminència del final de la relació sentimental. Els amics i coneguts tot just passen i m’agrada que ens saludem, però l’interlocutor estable és el mar del davant, el qual no saluda ni parla, però s’expressa. 
A l’estiu, quan el Partagàs s’extingeix sense remei, m’acosto poc a poc a l’aigua còncava de la cala i m’hi capbusso, en un intercanvi de fluides carícies. Després vaig a dormir el dinar o el sopar. Entre els efluvis fluorats del dentífric, somnio els somnis que he viscut sota els tamarius de Tamariu. El dia que pugui dedicar més temps a un Lusitània de Partagàs gran format, probablement veuré la sirena, m’oferirà amistat i començaré a escriure la seva història sota els tamarius de Tamariu.

0 comentaris:

Publica un comentari