21 de jul. 2018

La retrobada amb Elle McPherson als diaris m’hi ha fet pensar

A l’ex model Elle MacPherson l’anomenen “el cos”, igual com l’actriu Ava Gardner era coneguda com “l’animal més bell del món”. Són apel.latius de concepte limitat que poden suscitar alguna aprensió, però regeixen igual que tants altres a sectors socials diferents. A Ava Gardner no la vaig veure mai en persona, amb Elle MacPherson vam coincidir un dia pels carrers d’Eivissa, llargaruda, somrient i rumbosa. Em va semblar que la llegenda tenia un cert fonament. Aquests dies torna a sortir als diaris per no sé quin canvi de parella, després del recent divorci d’un multimilionari amb qui ha estat casada els quatre últims anys i del qual n’ha obtingut un acord de ruptura de 45 milions de dòlars en efectiu i una casa valorada en 22 milions. Els detalls de la notícia m’han interessat poc, però m’han fet recordar el dia que la vaig veure passar pels carrers d’Eivissa com l’encarnació fugaç d’un tipus de bellesa indiscutible i triomfal. A mi m’atrauen més les low model de cada dia que no les top model ditiràmbiques, d’un balanceig estudiat a compàs de metrònom
que dóna lloc a un ritme particular contra l'aire que desplacen, per no dir a una construcció poètica, ja sigui per l’espontaneïtat de l'enginyeria genètica o per l’aportació de la cirurgia estètica. Probablement els ingredients del mite es troben més en la mirada que no en cap cànon anatòmic.
Reconec que el pas d’Elle MacPherson en carn mortal em va embadocar i que el meu sistema nerviós va conduir fins al cervell alguna fantasia. El lòbul temporal va processar la informació i va enviar-la al còrtex prefrontal, la regió cerebral de la mida d'una pruna que constitueix el punt més selecte i sofisticat de l'animal sàpiens, on resideix la percepció estètica, la creativitat, l'espiritualitat, el sentit de l'humor, la capacitat de distingir el bé del mal i de prendre decisions complexes. L'estímul va activar un mecanisme de resposta, les molècules van transportar el missatge a través dels glòbuls rojos de la sang, l'hipotàlem va obrir el foc, l'adrenalina va catapultar un raig de glucosa i va arribar a un il.lusionat acord amb la testosterona. 
Tot plegat va durar uns instants. Un cop comprovat l’efecte causat pel seu moviment cadenciós, no em va quedar més remei que resignar-me a la impietat del món, amb l'ínfim botí acumulat a la calaixera de les il.lusions. Em vaig repetir que no aclariré el meu destí amb el bolígraf a la mà, teclejant l'ordinador, contribuint a la massa de paper imprès. Em vaig gronxar mentalment amb el consell de Laertes a Ofèlia, a l'acte primer de Hamlet: "Manteniu-vos a segon terme dels sentiments, fora del perillós abast del desig".
Vaig donar voltes al mecanisme cognitiu dels sentiments, al funcionament d’algunes emocions, al càlcul menyscabat de la regulació biològica, als successius defectes de la raó pura i l’espiral torta del pensament torbat. Elle MacPherson passava, just passava.

0 comentaris:

Publica un comentari