22 de març 2019

Caminada provençal sense coloraines al costat del poeta René Char

Amant de caminades als paisatges provençals, René Char hi solia posar a prova, en veu alta, els poemes en gestació. Va viure quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va escatar dels clixés de la Provença d’aquarel.la. Va donar a la comarca una passió que no és la del clixé. Tenia un sentit moral del paisatge. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut (1,92 metres d’alçada, mandíbula carrada de Polifem) glatia una de les veus més líriques i renovadores. Va demostrar que el localisme meridional no sempre ha estat de cartó-pedra. Alternava el curs de l’any entre la terra natal i el bullidor cultural de París, mentre desembarcaven a la Provença els descobridors
dels poblets que fan rajar vi i mel a cada font. Lawrence Durrell, instal.lat a Sommières, hi va produir el seu Quintet d’Avinyó, cinc novel.les més aviat tibetanes. Peter Mayle va vendre quatre milions d’exemplars del llibre Un any a la Provença, crònica de la seva aclimatació al poblet de Menerba, una caricatura dels rústecs locals.
René Char s’estimava més la veritat nua. De vegades la seva poesia sembla hermètica, escrita a una època d’avantguardes dominades per l’abstracció. A un dels aforismes aguts, aeris, fulgurants com una fletxa, deia com un nou Heràclit: “La lucidesa és la ferida més acostada al sol”.
Durant l’ocupació alemanya es va incorporar a la Resistència. “Vaig matar alguns cabrons per necessitat militar i cívica el 1940-44. No me’n vanto, hi ha massa cabrons supervivents que els prolonguen i els superen. Ara estic contra la pena de mort, no soluciona res”, declarava el 1950.
Veure’s convertit en heroi de la Resistència no li va impedir retirar-se de nou a Isle-sur-la-Sorgue per dedicar-se a la poesia. Les dues obres escrites durant el conflicte, Només subsisteixen i Els fulls d’Hipnos, van ser els seus primers èxits editorials, ajudat per la imatge pública de dirigent del maquis.
Invitat per Char, Albert Camus va estiuejar a Isle-sur-la-Sorgue durant tres anys, abans de comprar amb els guanys del Premi Nobel una casa al poble veí de Lourmarin, on el van enterrar després de l’accident de circulació del 1960. S’havien conegut a les dependències de l’editorial Gallimard, a la seu parisenca del carrer Sébastien Bottin.
Maria-Claude de Saint-Seine, convertida en Marie-Claude Char, va conèixer el seu futur marit el 1976 al despatx que havia estat d’Albert Camus a Gallimard, on treballava com a jove redactora del departament de premsa. El poeta la va invitar a Isle-sur-la-Sorgue. Ella s’hi va presentar amb els dos fills de curta edat. Es van casar l’octubre de 1987 --ell tenia 80 anys--, poc abans de morir el febrer següent. “Només tenim un recurs davant de la mort, produir art abans que ella”, va escriure.

0 comentaris:

Publica un comentari