25 de març 2019

Tarragona recorda poc la importància de la Tàrraco romana

La ciutat i la comarca de Tarragona haurien de ser per mèrits sobrats el gran pol d’atracció de la història romana del sud d’Europa, però protagonitzen el demèrit de ser una de les capitals provincials d’aquell imperi que ho ha oblidat més sobre el terreny d’avui pel que fa a la presentació moderna del patrimoni històric. Hispània va ser la província més romanitzada de l’Imperi. La capitalitat provincial de Tàrraco es va traduir en un conjunt monumental sense precedents a tot el Mediterrani fora d’Itàlia: muralla, circ, amfiteatre, teatre, temple a Cèsar, aqueducte... El profit que se n’ha tret modernament com a equipament cultural és mínim. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ja era obsolet quan va ser construït per l’Estat el 1874. També
ho era el 1960, quan el van traslladar a l’edifici de la Plaça del Rei tarragonina, ara tancat en espera d’una remodelació indefinida.
En canvi la ciutat de francesa de Narbona ha encarregat a l’arquitecte Norman Foster un modern Museu Romà que obrirà enguany, amb pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat acaba d’obrir aquest últim mes de febrer, amb pressupost de construcció de 59 milions.
Els romans van dividir l’administració d’Hispània en tres províncies: la Bètica (Andalusia), Lusitània (Portugal) i la Tarraconense o Citerior. Aquesta última englobava les dues terceres parts: tot el Mediterrani peninsular fins a Múrcia, tot el Cantàbric, Lleó, Castella i Navarra. La ciutat de Tàrraco es va convertir en la capital de la província romana més extensa d’Europa, qualificada de felix (afortunada) i d’urbs opulentissima.
Transformada en metròpolis d’uns 25.000 habitants, es veia afavorida per la ràpida comunicació marítima amb Roma i per l’accés que facilitava a la producció de cereals de la vall de l’Ebre. Els dos anys de residència de l’emperador Octavi August a Tàrraco, del 23 al 22 aC, van significar ambaixades, recepcions, vida oficial, construcció de monuments. L’hivern de l’any 122-123 dC hi va sojornar l’emperador Adrià, d’origen familiar hispànic.
La declaració de Tàrraco com a Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 2000 no s’ha traduït en l‘augment esperat de visitants, potser per l’escassa i descoordinada visió estratègica de les institucions. Els arqueòlegs polaritzats al voltant del Museu tarragoní i de la Universitat Rovira i Virgili han anat fent la seva feina i n’han sortit especialistes en excavació, interpretació i divulgació d’aquell període. En canvi la museïtzació moderna dels jaciments, l’atracció de públic i la incidència cultural continua al mínim.

0 comentaris:

Publica un comentari