5 de gen. 2020

Al cap de Creus hi havia una sirena i jo la vaig sentir

El far de cap de Creus va ser completat l’any 1959 amb aquest edifici annex d’una sirena acústica que emetia els dies i les nits de boira uns gemecs esquinçadors, uns mugits tremebunds per avisar els vaixells de la proximitat del coster. Amb els nous sistemes de transmissió, la sirena ja no era necessària. Va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. La trobo a faltar a la punta del cap de Creus encara més prominent, més endinsada al mar que el far aixecat el 1853 a l’extrem més oriental de tota la Península Ibèrica. En aquest aspecte, la sirena guanyava clarament el far. Ha deixat un buit en el paisatge físic i en el paisatge sonor. Recordo la seva presència muda els dies ordinaris i els brams perfectament regulars els dies i les nits de boira,
uns brams que em semblaven més utilitaris, beneficiosos o fins i tot naturals que no enigmàtics ni encara menys paorosos. La sirena acústica belava com una ovella mitològica, amb la mateixa naturalitat que els coloms parrupen, les granotes rauquen, les gavines grallen, els ases bramen o els llops udolen.
Feia el seu fet sense molestar ningú. El veí restaurant Cap de Creus, habilitat a l’antiga caserna de carrabiners a partir del 1991 per l’anglès Cristopher Little, encara no havia obert les tres habitacions que ara ofereix. La declaració de Parc Natural no arribaria fins el 1998. 
Quan Christopher Little s’hi va instal.lar, la sirena ja no sonava. En canvi jo la vaig conèixer en activitat, el seu bruel ressona a la meva memòria amb nitidesa. Era una sirena destinada a fer companyia. Ignoro per quins capricis etimològics el senyal acústic d’alerta que caracteritza alguns vehicles d’emergència (ambulàncies, bombers, policia) rep el mateix nom que les nimfes mitològiques amb tors de dona i cua de peix. Però, sigui com sigui, al cap de Creus hi havia una sirena i jo la vaig sentir.

0 comentaris:

Publica un comentari