3 d’abr. 2020

El radiant i amagat estil florentí d’una església de casaments als barris alts

Relativament amagada a la part alta de Barcelona, el nom de Santa  Maria Reina porta a confondre de vegades aquesta església amb el veí monestir de Santa Maria de Pedralbes, però es tracta de dues joies molt diferents: l’una renaixentista i recent, l’altra gòtica i carregada d’història. La bellesa descaradament florentina de Santa Maria Reina es deu a la passió per la capital italiana del Renaixement de l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que va projectar-la el 1922. La seva especialitat simultània d’arquitecte de jardins hi destaca igualment, tot al llarg del desnivell existent entre l’accés per la carretera d’Esplugues i el temple. Era un
encàrrec finançat per l’hisendat sabadellenc Josep Nicolau d'Olzina i Ferret de Riusech, el qual va posar-li el nom de Santa Maria de Montserrat amb la intenció de llegar-lo a l’abadia benedictina, la qual no es va trobar en condicions de fer-se’n càrrec a l’acabament de les obres el 1950 per part de Raimon Duran Reynals. Va passar a propietat del bisbat de Barcelona i aquest li va adjudicar amb poca fortuna el nom de Santa Maria Reina, tan similar al del veí monestir de Santa Maria de Pedralbes.
Rubio i Tudurí va explicar més endavant les influències del seu projecte, a un article aparegut a la revista Quaderns d’Arquitectura el 1961. El 1977, als seus 86 anys, va participar a una taula rodona sobre aquesta obra al Col.legi d’Arquitectes, arran de la commemoració del sisè centenari de la naixença de Filippo Brunelleschi, l’eminent arquitecte del Renaixement florentí que constituïa una font reconeguda d’inspiració. Va afegir que quan tenia algun dubte sobre el projecte en curs, anava a Florència a contemplar la Capella dei Pazzi, de Brunelleschi, concretament aquesta obra de petites dimensions de l’autor del monumental Duomo florentí.
Ningú no ha superat encara la bellesa de la cúpula del Duomo de Florència, il cupolone dissenyat per Filippo Brunelleschi. Ni tan sols Miquel Àngel quan ho va intentar a la de Sant Pere del Vaticà, “la sorella più grande ma non piu bella”... Alguns pensem secretament, com una sensació íntima que no necessita consens, que Brunelleschi encara es va superar a la Capella dei Pazzi, situada al recinte de la basílica de Santa Croce, gràcies a l’opció d’abraçar la nuesa de línies en estat pur que no podia tenir la cúpula catedralícia.
La rèplica barcelonina de Rubió i Tudurí és avui una església de casaments dels barris alts. L’empremta florentina de Rubió i Tudurí, de Duran Reynals o dels frescos de Josep Obiols ha quedat una mica eclipsada, malgrat mantenir-se en un estat radiant.

0 comentaris:

Publica un comentari