Demà fa 80 anys, la República francesa també va canviar de règim

El govern i l'exèrcit de la República francesa que el gener/febrer del 1939 havien reservat una rebuda indigna al mig milió de refugiats de la República espanyola a la frontera catalana, van caure també de manera indigna només cinc mesos després davant l’ocupació alemanya. Demà el país veí commemora el vuitanta aniversari del cèlebre “Appel du 18 Juin” (la Crida del 18 de Juny), simbòlica al.locució radiofònica del general De Gaulle des de Londres per convocar a la resistència, molt més cèlebre després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial que no al moment mateix. En realitat l’al.locució radiofònica de més impacte va ser la del dia anterior en sentit contrari per part del mariscal Pétain, que cridava a la col.laboració amb els alemanys.
Aleshores De Gaulle era un home completament sol, mentre que Pétain encapçalava a Vichy el govern col.laboracionista.

Hitler va ocupar França amb la mínima inversió de tropes, gràcies al govern francès de col.laboració que assumia les tasques d’administració sota autoritat alemanya. Inclús després de l’ocupació de la “zona lliure”, fins aleshores sota competència de Vichy, Alemanya no va necessitar sumar més de 40.000 soldats de la Wehrmacht a un país de 45 milions d’habitants.

La submissió francesa va ser general. L’historiador Robert Paxton xifra en un 2% la població francesa implicada en la resistència. França va ser l’únic país ocupat que intentaria aprofitar l’ocasió per dur a terme una “revolució nacional” interna, un nou ordre polític reaccionari al marge del sufragi electoral, una revenja sectària contra el Front Populaire del 1936-38 i contra la III República, extinta de facto després de l’ocupació alemanya.

A la Libération del 1945 la majoria de servidors de Vichy es van convertir en honorables càrrecs de la democràcia restablerta, inclòs el futur president socialista François Mitterrand: “Els grans cossos de l’Estat van sobreviure pràcticament intactes, un cop més, a un canvi de règim”, observa Paxton. A partir d’aquell moment la iniciativa gaullista de l’Appel du 18 Juin del 1940 es va convertir en doctrina oficial i van proliferar els “resistents de l’endemà”.