Última hora: ja han arribat les favetes al Motel Empordà

Els francesos han fet famosa la campanya anual “Le beaujolais nouveau est arrivé” quan posen a la venda el vi novell de la contrada el tercer dijous del mes de novembre, tot i que de beaujolais n’hi ha de bons, regulars i mediocres, com a tot arreu. Aquí podríem de fer el mateix amb el dia que les primeres favetes tendres comencen a ser servides a la taula del Motel Empordà de Figueres des de 1973. Aqueata setmana han arribat a la carta. És un dels plats més deliciosos i filosòfics de tota la panòplia, una síntesi rodona de l’art de la renovació culinària encarnada per aquest establiment. En comptes de les antigues tires d’enciam, 

L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àrea de descans “Village Catalan” de l’autopista prop de Perpinyà, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de la cafeteria, sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar-hi el 1978 l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda. L'àrea de servei continua molt concorreguda, encara que la idea inicial s’hagi anat esvaint. El principal atractiu de la seva botiga La Maison du Roussillon

Sorpresa de la jove directora Stephanie Childress a l’Auditori

Dissabte em vaig deixar caure al concert simfònic setmanal de l’Auditori pel repertori més que per la jove directora d'orquestra Stephanie Childress, que desconeixia. Em va cridar l’atenció d’entrada la minúcia, convicció i elegància amb què va dirigir Calidoscopi simfònic de Xavier Montsalvatge, una obra que no forma part del repertori més rodat. La segona peça de la vetllada era el Concert per a piano núm. 1 de Prokófiev, al qual va cedir el protagonisme al pianista, com és usual. La revelació va venir a la segona part amb la Simfonia núm. 1 “Somnis d’hivern” de Txaikovski. Si els

Mirada nova al castell militar de Figueres des del Motel

Des de la terrassa exterior del Motel Empordà de Figueres, amb un negroni o un gin-tònic entre els dits, es contempla dalt del turó garrigós un tall de la silueta del castell militar de Sant Ferran. He passat tantes estones contemplant aquesta silueta, en èpoques diferents, que al final li he dedicat un llibre: La fabulosa història del castell de Sant Ferran, que editarà el mes de setembre vinent l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i l’editorial Cal.lígraf. D’entrada em va sorprendre que el castell tingués amics fora dels cercles militars, uns amics en plena sintonia amb la meva percepció civil. La fortalesa més extensa d’Europa i una de les més inútils ha estat vista tot sovint amb suspicàcia pels ciutadans que se n’han sentit allunyats. Antonio Tejero hi va complir en condicions de favor una part de la seva condemna del 1983 al 1991. Les coses van canviar el 2003 amb la constitució del Consorci tripartit de gestió (ministeri de Defensa, Generalitat, Ajuntament). Ara té amics i visites

L’aventura incerta d’esmorzar bé de forquilla al mercat

L’esplèndida xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona (poques ciutats en conserven tants) es renova contínuament per adaptar-se a la demanda actual. Aquestes obres de reforma donen peu a instal.lacions provisionals que de vegades l’encerten més que les origjnàries. És el cas del de la Llibertat de Gràcia, ara temporalment al capdamunt del Passeig de Sant Joan, o també el d’Horta, traslladat fins el 2028 al carrer Lisboa. Les instal.lacions provisionals llueixen noves de trinca i les parades fan un goig acabat d’estrenar, excepte quan l’usuari pretén esmorzar de forquilla al bar del mercat. El bar Cal Mingo del mercat provisional de la Llibertat rutlla més que mai, amb taules concorregudes i plats variats. En canvi, el bar Río de

El poble de Portbou, vist des d’allà dalt, com un tot

Encara que el dia sigui rúfol, fred i enteranyinat, m’agrada pujar al Coll dels Belitres i abocar-me a la ratlla de frontera per contemplar el poble de Portbou com un tot. Alguns pensen que és el cul del món,  altres l’estimem com un fill desafavorit i predilecte, el considerem el centre de l’univers, i al centre de l’univers no se li pot faltar al respecte. No es pot tenir abandonada com ara la catedral ferroviària de l’estació de Portbou, després de fer passar el nou AVE per un altre recorregut i pretendre condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. Quan l’any 2023 vaig presentar a Portbou el meu llibre L’exprés de París --que era com dir L’exprés de Portbou--, vaig voler recordar les Cròniques del centre

Tot el Louvre per una finestra, la seva millor obra

El president Macron acaba d'anunicar una nova reforma del Museu del Louvre durant els pròxims anys per respondre a l'augment de visitants. La reforma inclou, lògicamernt, els jardins de les Tulleries, que són una de les seves millors obres d'art. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però el recorregut es renova contínuament. De bon matí faig la cua d’entrada, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de

D'entrada, el plaer només de seure al Motel Empordà de Figueres

Molts atribueixen la qualitat que manté el Motel Empordà de Figueres des que va obrir el 1961 a la cuina, el tracte humà, la filosofia de la casa, la capacitat d'innovació, les virtuts acumulades per l’amor estable de l’ofici i dels clients, però s’obliden d’un factor igualment decisiu: la comoditat del centenar de cadires del gran menjador. Cada cop que hi vaig, començo a intuir una sintonia quan pujo les quatre escales de l’elegant portalada, empenyo les dues portes, saludo a la persona de la recepció, passo per la esplèndida barra del bar (quasi sempre deserta), entro al gran menjador de planta basilical i encaixo la mà a Jaume Subirós. La intuïció d’una sintonia es confirma quan sec a taula i comprovo que aquelles cadires encaixen a la perfecció amb tota la resta. Ofereixen una comoditat amb personalitat pròpia i brinden el primer plaer de l`àpat. No és per casualitat. Les va dissenyar i construir el 1973 el fuster-ebenista figuerenc Lluís Sayó, empresa encara en actiu, amorosament mantingudes,

Admiració de l’entusiasta roig hivernal de les cireres d’arboç

A qualsevol bosc mediterrani, sobretot d’alzines, li surt a aquesta època un acné de roig viu que contrasta amb els ocres hivernals i la part de verdor perenne. Un rebroll silvestre crida l’atenció al sotabosc entre molses, pinassa i esbarzers. Hi destaca amb una barreja d’energia, obstinació, atzar i patiment per part d’una vegetació sovint mancada de pluja, afecte i companyia. Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç boscana té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, mel d’arboç, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc. La cirera d’arboç s’ha mantingut en un estat lliure, desproveïda de

En la mort del guitarrista, cantant i poeta Julián Córdoba

Acaba de morir el guitarrista, cantant i poeta argentí Julián Córdoba, residenciat a Barcelona des de 1975. Vaig escriure un pròleg biogràfic al seu llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, editat el 2015 pels amics. El vam presentar amb actuació seva al Tradicionarius de Barcelona i al Shelabi de Cadaqués, i vam celebrar alguna guitarrejada a casa meva (foto adjunta, amb Rabito Vélez i Jorge Sarraute). Havia format part del grup Los Nocheros de Anta, que actuava sobretot al Pub 240 del carrer Aribau i altres locals de moda amb música sud-americana en viu. Va formar un tercet amb Marjo Vidal-Rivas i Santi Loren al Cafetín Musiquero del carrer Santaló. Quan va decaure la moda, va muntar amb la dona Cristina Valenzuela i el fill

Mantenen i engiponen l'escarni al passadís de metro de Passeig de Gràcia

L’any 2023 TMB va decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ara ha llançat un concurs d’idees per posar-li música a un tram de només 25 metres, amb pressupost de 50.000 euros per una prova pilot a partir del novembre vinent. Ho fan en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del

Una estada de luxe amb l’empresari Jordi Serra al seu hotel d'Andorra

Quan viatjo no acostumo a allotjar-me a hotels de 5 estrelles anunciats com a “Luxury Boutique Resort&Spa”, però aquest cop m’hi invitava el propietari de l’establiment, Jordi Serra, per tancar-nos uns dies a enllestir la redacció de les seves memòries amb més temps i concentració mental del que li permeten habitualment els negocis. Sóc bastant insensible o fins i tot refractari al luxe, per principi i per manca de costum, de manera que el principal luxe que hi he apreciat és la proximitat humana de l’amfitrió per damunt de l’abisme econòmic que ens separa i també la seva explicació sobre els valors que ha aplicat a la llarga trajectòria personal. No sempre és fàcil relatar una vida en extensió i en detall. L’empresa tecnològica de Jordi Serra va arribar a ocupar un miler d’empleats a vint

Elogi del fred de l'hivern amb les seves calideses

Alguns pretenen adjudicar a l’hivern una imatge melangiosa, quan en realitat ofereix molts moments de vitalitat envernissats per la llum licorosa que filtren els arbres despullats. A les platges redossades s’hi està més bé que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de l’hivern com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat. M’estimula igual que les altres estacions a fer i sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de decadència, sinó més aviat del gaudi de la maduració. Ja ho sé que les rebrotades són característiques de la primavera, però a l’hivern també rebroten coses. L’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i les llunes més clares, que s’arrauleix per alimentar una nova

Les “senzilles” suites per a cello de Bach no s’acaben mai

Compro la revista mensual francesa de música clàssica Diapason pels reportatges sobre autors i orquestres, però també per l’ampli espai que dedica a la crítica argumentada i no sempre complaent de les novetats discogràfiques, prop d’un centenar cada mes. Em sorprèn la freqüència amb què apareixen noves versions de les "Sis suites per a violoncel sol" de Johann Sebastian Bach, a l’últim número de la revista a càrrec de la cellista Sonia Wieder-Atherton (foto adjunta). Una de les peces suposadament més “senzilles” del gran repertori clàssic figura avui  entre les més versionades i admirades. Les “Sis suites per a cello

Abandonar superficie de vinya no sempre és una trista decisió

Cobrar un subsidi per arrancar vinyes i abandonar aquest conreu excedentari és una pràctica consolidada des de fa llargs anys, a Catalunya i arreu d’Europa, tot i que continuï semblant dolorós. Durant els últims vuit anys s’han perdut per aquest sistema 1.000 hectàrees de vinya a Catalunya, d’un total de 56.000. L’any 2024 el departament d’Agricultura de la Generalitat ha pagat 4,4 milions d’euros en primes a l’arrancada de ceps, sobretot a la Conca de Barberà, l'Alt Camp, el Pallars Jussà, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre o el Penedès. Al Rosselló nord-català, antigament dedicat al monoconreu de la vinya, se n'arrancaran 2.500 hectàrees el 2025 i no en quedarà ni una a municipis com Alenyà, Sant Joan Pla de Corts. Cornellà de Bercol i Vinçà. El conjunt

L’aire lliure deixa respirar la gran estàtua eqüestre de Marc Aureli

L’escultura eqüestre de l’emperador Marc Aureli, nascut a Roma de família bètica de Còrdova, presideix el centre de la plaça del Capitoli romà, una plaça dissenyada per Miquel Àngel, inclòs el paviment. Es tracta d’una extraordinària escultura en bronze del segle II, l’única eqüestre de l’època clàssica que ha arribat intacta fins avui. La peça situada al mig de la plaça és una còpia, però per contemplar l’original no cal anar gaire lluny, es troba als Museus Capitolins que ara comparteixen la mateixa plaça amb les dependències de l’Ajuntament de Roma, on també es celebren els casaments civils. L’original de l’interior del museu sembla engabiada, escanyada, malgrat que li hagin habilitat una àmplia sala amb claror natural. En canvi la

Patrimoni salvat, el cas del cementiri mariner de l’Escala

L’antic cementiri mariner de l’Escala, voltat de blocs d’apartaments turístics, és avui un anacronisme feliç, obert a la visita pública si es demana la clau de la reixa a la comissaria dels mossos d’esquadra situada just al costat. Com molts cementiris que van heretar els anteriors enterraments al voltant de les parròquies, va ser construït a corre-cuita el 1837 als afores del poble per la quantitat de defuncions provocades per la malària. Aquí ho van fer en un estil neoclàssic de fileres baixes de nínxols emblanquinats, coronats per petits timpans triangulars, a segona línia immediata del mar. El 1963 l’Ajuntament va considerar que el cementiri “entorpece completamente el desarrollo del plan normal de edificaciones”, de manera que hauria estat traslladat

Les anxoves confitades, el gran luxe a l’abast

No és cap laboratori de microxips a Silicon Valley, sinó l’actual taller de salaó d'anxoves de l’Escala, en aquest cas de l’empresa Callol Serrats a les noves instal.lacions de l’entrada del poble. Salar o confitar anxoves com a mètode de conservació era un artesanat molt arrelat a totes les poblacions costeres. A l’Escala, Cadaqués o Cotlliure s’hi ha mantingut a escala industrial, com una autèntica exquisidesa moderna. A l’Escala hi rutllen actualment diverses empreses de l’especialitat. L’antiga casa Sureda va ser comprada el 2003 pel grup inversor Anpora de la família Portabella, el qual va invertir 3 milions d’euros en la millora de les instal,lacions a la localitat i va ampliar la producció. El port de l’Escala havia arribat a sumar un centenar de

El localisme impera a tot arreu i es desvia amb facilitat

Vaig topar amb el cartell superior de la foto adjunta a la paret d'un supermercat d’Alemanya. Proclamava: “De la regió, per la regió”. Em va sonar a musiqueta coneguda i m'hi vaig retratar. El castell de baix de la mateixa foto afirma a l’exterior de la cooperativa Empordàlia de Pau: “Arrelats a la terra”. Tots dos promocionen de la mateixa manera les virtuts dels productes de quilòmetre zero i afalaguen el localisme, la valoració de la terra pròpia que tots practiquem com una pulsió bàsica. Generalment, cada persona se sent d’un país, una ciutat i un barri per esperit de singularització amb el país, la ciutat i el barri del costat. És una inclinació natural i comprensible que, en contrapartida, cova sempre al seu interior la desviació consistent a creure's molt diferent o fins i tot superior enfront del veí. Existeix un localisme raonable, mesurat i viatjat, com també un altre d'inflat, xovinista i patrioter. Es el que domina quan no es reconeixen les virtuts del veí, encara que no siguin les pròpies. A l’extrem oposat del localisme habitual, els partidaris del cosmopolitisme sistemàtic i militant consideren els localistes com uns esperits de perímetre mental limitat, satisfets de la seva petitesa i mancats d'amplitud de

Feia un dia alciònic per fer-se retratar a Cadaqués

Ahir de bon matí lluïa un sol radiant i, amb l’editor Àngel Madrià, vam enfilar la carretera dels revolts de Cadaqués per anar a fer petar la xerrada amb Manel Rahola i Moisès Tibau al Bar Boia de Cadaqués. De camí vam veure el Canigó completament nevat i la lluor de la neu excitada pel sol li donava un fulgor il.lusionat. Només d’arribar vam comprovar que havien entrat les minves de gener, avançades pel canvi climàtic. El mar era com un vidre acabat d'esmerilar. L’anticicló d’hivern té dies selectes, és l’estació del solet més suau, feia un dia alciònic. Els miraculosos “dies de l’alció” o alciònics eren l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern, durant les quals l’alció ponia els ous. L’expressió designa per analogia els dies de

El gran pintor Torres-García a dues galeries privades de Barcelona

Dues galeries privades de Barcelona, les sales Dalmau i Parés, recuperen el pintor Joaquim Torres-García, com no ho ha fet el govern d’aquest país que li està en deute. La mostra de la Sala Dalmau es va celebrar el setembre-octubre passat, la de la Sala Parés obre fins l’1 de febrer amb la majoria d’obres exposades a la venda, com l’aquarel.la de la foto adjunta. Un govern català incapaç de trobar pressupost per portar a Barcelona la gran exposició muntada el 2016 pel MOMA novaiorquès sobre Torres-García, que es va contemplar a Madrid i Màlaga, no hauria de continuar exhibint al Palau de la Generalitat un Saló Torres-García amb la part inacabada dels murals noucentistes de l’autor, l’obra cabdal d’un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. Encarregats per Prat de la Riba, el

Descoberta panoràmica i alegre del nou Esperit Roca gironí

El cuiner Joan Roca (primer a l’esquerra, ajupit) ens ha fet recórrer a una colla d’amics les instal.lacions de 6.000 m2 d’Esperit Roca, la nova “joia de la corona” que els germans Roca han co,mençat a dirigir a l’antic castell militar de la muntanya de Sant Julià de Ramis, a les portes de Girona, un recinte d’accidentada història. La fortificació enllestida el segle XIX no va entrar mai en combat, va tancar el 1963 i el ministeri de Defensa la va vendre el 1991 a una societat mercantil que cultivava xampinyons a les dependències subterrànies. L’any 2002 la va comprar el joier barceloní Ramon López Vergé. Amb una inversió de 14 milions d’euros, va encarregar a l’arquitecte Josep Fuses d’endegar-hi un luxós hotel (15 habitacions), un museu de joieria i e

Notre-Dame no és la catedral més important de França

La catedral de Notre-Dame de París no és la més important de França, només la més cèntrica. Els reis es feien coronar a la de Reims, la d’Amiens és més gran i més alta, la de Chartres supera la resta per la qualitat d’escultures i vitralls, la d’Estrasburg va ser l’edifici més alt del món, etc. Però Notre-Dame de París es troba a una cruïlla urbana incomparable i la banya el riu Sena en ple centre de la capital. Arran de la Revolució francesa de 1789 va ser convertida en Temple de la Deessa Raó i el seu paper monumental va decaure, fins que el 1804 Napoleó s’hi va auto-coronar emperador i el 1831 Víctor Hugo va dedicar-li la popularíssima novel.la

El poeta Homer té amics per sempre entre les elits d’Oxford

Les elits angleses tenen a gala, com un segell de distinció, haver estudiat Humanitats Clàssiques a Oxford, una carrera de quatre anys centrada en autors de l’Antiguitat que serveix per fer amistats entre col.legues i no obliga a exercir cap professió concreta. El primer ministre Boris Johnson havia cursat aquests estudis i va voler lluir-los a la Cimera del G-20 de l’any 2021 a Roma tot recitant de memòria els set turons de la capital de l’lmperi romà. Enumerar-los amb el nom actual hauria estat massa fàcil: Palatí, Capitoli, Aventí, Esquilí, Celi, Quirinal i Viminal. Va voler exhibir-se amb el nom llatí antic que havia estudiat: Palatium, Cermalus, Velia. Cispius, Fagutalis, Sucusa... Es va entrebancar amb el setè turó, que no li sortia de cap

Els marbres del Partenó enyoren a Londres la seva llum grega

Fa molta pena, com una presó indigna, la sala dedicada pel Museu Britànic de Londres a les escultures del Partenó d’Atenes arrencades el 1801 per lord Elgin. Endegada el 1939, disposa de claraboies de llum natural, que a Londres és avara i sovint macilenta. Aquests marbres enyoren una altra llum, la seva. La campanya a favor del retorn a Atenes fa temps que dura. Va cobrar embranzida arran del mandat de l’actriu Melina Mercouri com a ministra socialista de Cultura grega durant 9 anys, fins la seva mort el 1994. L'etapa ministerial de Melina va resultar decisiva per construir el nou Museu de l’Acròpolis, amb estentoris buits i els corresponents cartellets: “Obra retinguda pel Museu Britànic”. La definició d’elginisme designa avui el

La impaciència d’escrutar aquests dies el Canigó nevat

A les envistes de l’entrada de l’hivern escruto amb impaciència el massís del Canigó i l’edició digital del diari perpinyanès L’Indépendant, que cada any anuncia puntual la notícia de les primeres neus que cobreixen el pic, amb la foto corresponent. Quan el Canigó apareix a l’horitzó, alçat enmig de les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, senyal de bon temps. L’espectacle visual té punts d’observació molt variats (la foto adjunta és al poble de Jújols), el meu més freqüent és a la sortida Figueres-Sud de l’autopista. La compareixença del massís com a majestuós teló de fons del paisatge depèn de la tramuntana. L’acció d’aquest vent neteja del cel i aclareix l’horitzó amb colors enllustrats que inviten a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel i

L'atractiu silenciós de l’estació d’esquí frustrada al Pallars

La promotora immobiliària Fadesa va recomprar el 2005 per 230 milions d’euros el macroprojecte d’estació d’esquí en construcció Vallfosca Interllacs Esquí Ressort (Pallars Jussà), amb la seva urbanització d’apartaments de luxe (se’n van acabar 90), el camp de golf i els hotels projectats amb la vista posada en la veïna comarca aranesa (Baqueira-Beret) i el tros corresponent del pastís del negoci de la neu. Però la nova promotora també va interrompre les obres al cap de poc, malgrat disposar de totes les llicències necessàries. Avui configuren un poblat fantasma al veïnat d’Espui del municipi de la Torre de Capdella, el qual havia de passar de 80 habitants a 5.000 places residencials i hoteleres. Del telecadira de l’estació d’esquí només en van quedar els pilars de formigó (foto adjunta). El 2007 Fadesa, absorbida per Martinsa, va protagonitzar el concurs de creditors més elevat de la història

Casa Leonardo, el turisme regeneratiu aplicat als fets

No hi ha pèrdua. La carretera de Senterada, al Pallars Jussà, passa per davant de la porta de Casa Leonardo. És molt recomanable aturar-s’hi i entrar a saludar la jove Mireia Font, que dirigeix l’hostal fundat el 1913 pel seu avi Leonardo Vidal per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Capdella, la primera que va donar llum elèctrica a Barcelona. De fet Mireia Font va estudiar Arqueologia, fins que va decidir reobrir el negoci familiar, restaurar-lo amb el mobiliari i la decoració originals i dirigir-lo en persona. Mantenir obert tot l’any amb clientela suficient no és fàcil, de manera que ha impulsat altres iniciatives com Cinquè Llac (associació de cases rurals de la zona) i la pàgina web

L'autèntic motiu del viatge a Ceret: la Maison de la Presse

Vaig sovint a Ceret i faig veure que és per visitar el Museu d’Art Modern, passejar al mercat dels dissabtes, prendre l'aperitiu a la terrassa del bar Pablo  o dinar al Restaurant del Bisbe, però la veritat és que hi acudeixo sobretot per perdre’m  entre els passadissos de l’àmplia, cèntrica i ben proveïda Maison de la Presse, on puc fullejar i remenar sense límit entre una bigarrada diversitat de diaris i revistes (en paper!), llibres, postals artístiques, joguines, articles de papereria i objectes de regal. Té altres seccions molt concorregudes que a mi no m’interessen, com l’estanc (els preus francesos del tabac són molt més cars) i les loteries. El principal atractiu és deambular sense pressa entre totes les altres especialitats de la casa, amb l´únic inconvenient

Ressò borrós de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a l’Auditori

Dilluns vaig acudir corrents a l’Auditori perquè l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, conduïda pel director titular finlandès Jukka-Pekka Saraste, interpretava la Simfonia núm. 2 del seu compatriota Jean Sibelius, una de les meves obres preferides. Vaig descobrir la Segona de Sibelius fa molts anys per relació amb alguns sopars especials i la seva continuació més escabellada al sofà o al llit, fins a incorporar la peça del compositor com una mena de reflex condicionat. Em feia il.lusió perquè no l'havia extreta de cap referència culta, cap manual ni cap indicació aliena. Era fruit d'una preferència estrictament personal. Sobre les meves --nostres-- audicions particulars de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a través de

Els peus de porc, vistos com la més alta exquisidesa

La devoció pels peus de porc va quedar il.lustrada a la portada del llibre que vaig dedicar a la cuina dels menuts, amb 125 receptes de la cresta fins la cua de múltiples animals de cort, de ploma i de pastura, de manera que ahir vaig córrer a tastar els “Peus de porc farcits amb botifarra de perol i ceps” que el veterà cuiner Isaac Monzó prepara al seu nou restaurant Can Trumfo a la Torre d’Oristà, prop de Vic. Estaven perfectament a l’altura del record inesborrable que mantinc dels peus de porc amb musclos de Cal Parent de Besalú, amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel de Barcelona, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calitxó de Molló, farcits amb confit d’ànec a Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els raviolis de cargol i peu de porc a Les Feuillants de Ceret o l’Emincée de pied de porc sur pâte feuilletée que em va servir el xef Philippe Lecocq al restaurant La Terrasse au Soleil, també a Ceret. Malgrat totes aquestes delícies, encara els enyoro enters, amb els seus 28 ossos comptats per escurar-los morosament,

Danton té a París un cèntric monument, Robespierre no

El monument al revolucionari Danton s’alça a un dels punts més transitats del bulevard Saint-Germain de París, a la sortida del metro Odéon, davant d’un cinema multisales i voltat per terrasses de cafès en ple Barri Llatí. Altres dirigents de la Revolució de 1789 com Marat i Saint-Just tenen monuments i carrers dedicats a la capital, però el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre no n’hi té cap. L’Ajuntament s’hi oposa i l’estigmatitza com a responsable del període del Terror. A les magnes celebracions del bicentenari de la Revolució l’any 1989 el gran absent va ser Robespierre, en el qual personalitzen encara avui l’apogeu de la

Els déus generosos de la lectura al tabernacle de la llibreria Delamain

Una de les primeres coses que faig a París és entrar a la cèntrica llibreria Delamain, un ritual que activa la flama d’algunes il.lusions. Fa llargues dècades que ho repeteixo amb la mateixa funesta inclinació de voler entendre les coses i explicar-me el món a través dels llibres, fins a comprovar la futilitat de l’enigma. Ingmar Bergman feia dir a un dels personatges de la seva pel.lícula Sonata de tardor: “Envellir és com escalar una gran muntanya: durant la pujada les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Es tracta de la llibreria més antiga de París en actiu. inaugurada el 1708. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la Place Royale, a la planta baixa del gran xamfrà que ocupa l’Hotel du

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys des de la primera vegada, però sempre cal comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns camins. De fet, jo n’hi tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i mantinc aquests dos punts de referència, fixos com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’ànim indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Em tranquil.litza saber que hi són i que, si hi torno, reconeixeran els meus passos. Alguns dies selectes lluu el sol i incita els grisos parisencs a adoptar un to radiant, trèmul i efusiu, com exaltats per un ímpetu biològic. Aquests dies París es gronxa en el somni de la seva elegància, estimula el sistema de gestió de les emocions, produeix una llum tibant sobre les arrugues de la vida, una propensió cap a l'acció de gràcies, un parpelleig del sol sobre la víscera viva del món. Però en general els majestuosos grisos republicans de París es presenten en la versió humida durant els freqüents dies plujosos, d’un cel de

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan vivia al piset de la tercera planta d’aquest edifici de l’avinguda Palmerston de Brussel.les, a dues passes del Mercat Comú, els lloguers dels últims pisos sense ascensor de les casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida i procurava una sensació de solidesa i funcionalitat, l’única preocupació era alimentar l’estufa sense excusa. El paisatge urbà resultava ser un concepte de vaguetat grisa com el cel de cada dia, dintre d’un benestar assentat a desgrat de la meteorologia. Jacques Brel s’exclamava: “El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqui’m les maduixes. No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. Georges Simenon no va voler mai abandonar la nacionalitat belga ni naturalitzar-se francès, malgrat que vivia a França des dels 18 anys. I declarava : “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco. Aleshores,

No m'acostumo a la presència creixent de la Sagrada Família

Vaig néixer i vaig créixer a l’ombra de la Sagrada Família, era la plaça a la qual em portaven a jugar de petit i a patinar a la pista de ciment. No em vaig fixar mai gaire en el temple. Si en algun moment ho feia de passada, em semblava un edifici incomprensible, capaç de despertar-me mitja por amb la presència espectral d’uns volums amenaçadors, fora de proporció i d’harmonia. Ara encara és més voluminós i recarregat. Coneix un augment constant de les legions de turistes visitants i d’ingressos per aquest concepte. S’ha convertit en el monument més simbòlic de la ciutat. Quan la reveig molt de tant en tant, encara em provoca aquell mateix desassossec, la mitja por de quan era petit. No hi puc fer més, em desconcerta, m’aclapara, m’aixafa i em fa fugir esgarrifat. No m’hi he acostumat. Puc entendre la seva utilitat com a reclam, però encara penso que la plaça i la ciutat hi guanyarien sense, i tots

El castanyer de cada tardor per mirar com passa la gent

Arriba un moment de la tardor que m'agrada seure sota un castanyer d’Índies i mirar com passa la gent. La reforma urbanística moderna de París va posar de moda la plantació d'aquesta espècie als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les flors verticals en forma de raïm erecte a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. Molts altres indrets van seguir la moda parisenca, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a Ceret. A Barcelona hi ha poquíssims

La gran immersió del visionari Jules Verne, ara amb tots els bits i uts

No té res d’estrany que l’escriptor Jules Verne sigui el protagonista de la nova exposició immersiva de gran format, amb projeccions 3D i ulleres de realitat virtual davant d’una pantalla amb cúpula o planisferi digital de 1.000 m2, oberta fins el mes de febrer al Centre d’Arts Digitals Ideal de Barcelona, al Campus Nord de la UPC. Més que com escriptor popularíssim (el segon més traduït de tots els temps després d’Agatha Christie), la iniciativa respon a un personatge capaç d’anticipar i novel.lar molts progressos tècnics i desplegaments científics quan encara no existien o es trobaven a les

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel nocturn

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que als museus. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de lluna damunt d’un punt concret ofereixen l’emoció de contemplar un escenari natural mogut pel tremolor de realitat que conté. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat. M’agradaria entendre la bellesa perquè intueixo que fa emergir una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora, acostuma a ser la manifestació més tangible de la incapacitat de definir-la i, encara més, de corporitzar-nos al seu costat. El plaer de l’instant s’esmuny amb facilitat, però no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar-lo. S’ha d’insistir a mirar, si es vol detectar la frisança de la troballa. Alguns dies selectes el dibuix enllustrat de les coses invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i fomenten la il.lusió de mirar el cel per trobar un petit tresor. Qualsevol lluna és capaç de convertir-se en superlluna en funció de la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal. Confesso haver dedicat algunes nits a meravellar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Encara em desperten aquell punt d'il.lusió, com qui escruta un prodigi

El famós baldaquí en bronze del Vaticà ja no serà més negre

Sempre m’havia estranyat el color negrós, en un ambient de dauradures, del bronze del gran baldaquí de columnes serpentines fet per l’escultor Bernini que centralitza les quatre naus de la basílica de Sant Pere del Vaticà i cofa l’altar major de manera destacada. Aquests últims dies s’ha presentat a la premsa la restauració que ha tret del metall la brutícia del segles i li ha retornat el llustre, de cara als 32 milions de visitants esperats amb motiu del Jubileu 2025. El papa va encarregar el baldaquí a Bernini el 1624, quan l’escultor tenia 26 anys. Cinc anys després, a la mort de Carlo Maderno, es convertia en arquitecte principal del Vaticà, el lloc que havien ocupat anteriorment Bramante, Rafael

La posta de sol amb amics com a gran espectacle de cada dia

Quedar amb una petita colla d’amics com vam fer ahir per anar a contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia. El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort. Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants --tan quotidians i alhora tan victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes. Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosism

Alguns ecologistes s’hi repensen davant del canvi climàtic

El fet que el veterà militant ecologista Jordi Sargatal hagi estat nomenat secretari de Transició Ecològica al govern de Salvador Illa s’ha traduït en dues postures d'impacte: Sargatal creu que l’ampliació de l’aeroport del Prat és compatible amb la protecció dels ocells i que s’han d’instal.lar aerogeneradors eòlics al golf de Roses, si més en fase experimental. El moviment ecologista del anys 1980 es va oposar a les “Nuclears no, gràcies”, les quals es van construir i ens han alimentat d’energia fins ara. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica, ni terrestre ni marítim. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent alimenta el parc eòlic terrestre més gran de França i els dos nous marítims del Barcarès i Gruissan. L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, també s’ha pronunciat alt i

Ca l’Enric, a la Vall de Bianya, un altre temple de carretera

El 1882 els besavis van obrir l’hostal Ca l’Enric a la Vall de Bianya, un municipi de 1.300 habitants a la sortida d’Olot en direcció al Ripollès i el Pirineu, immers en el paisatge que va pintar Joaquim Vayreda i novel.lar Marian Vayreda. Ara hi ha tres polígons industrials, una gran empresa farmacèutica, un despatx d’arquitectes de fama mundial i un dels millors restaurants del país, convertit en un altre “temple de carretera”. Els avis Desideri i Dolors van ampliar la carta sense deixar d’operar alhora com a botiga de queviures, forn de pa, estanc, barberia, fins i tot sala de ball. L’any 2002 els fills Joan Juncà, Isabel i Jordi van renovar l’establiment i van rebre l’estrella Michelin que encara ostenten. Els fills de Joan Juncà, Martí i Adrià (a la foto amb el pare i la inseparable gossa Nina), s’han incorporat a la cuina i la sala. Ahir hi vaig dinar amb una sensació de petita meravella, de l’aperitiu fins la sobretaula dialogada, passant per un seguit de plats o platets, entre els quals seria injust destacar només les cocotxes amb mongetes de Santa Pau, la sopa de becada amb pa i tòfona, la "becada de mar" (roger) a la brasa amb salmís, l'escudella i carn d'olla de caça,  la perdiu en