22 de maig 2014

Els ocells han passat d’amics a enemics en poc temps

Els ocells amics és el títol d’un llibre clàssic, d’acolorida prosa descriptiva, publicat el 1922 per la ploma privilegiada de Josep M. de Sagarra, el poeta, dramaturg i articulista (i ornitòleg amateur, com Vladimir Nabokov). Ha estat reeditat en diverses ocasions per Editorial Joventut, però alguns ocells del món d’avui han deixat de ser de ser amics com abans. Els coloms, les gavines i les cotorres eren subjectes poètics fa escasses dècades i s’han convertit en un perill sanitari a les grans ciutats. Els falciots, les orenetes i els estornells plantegen més problemes al camp i les

21 de maig 2014

En defensa de la cultura del fum, jo encara fumo

Les dietes poc saludables són un risc més elevat per a la salut que el tabac, segons que ha afirmat aquesta setmana el relator especial de les Nacions Unides per a la Salut, Olivier de Schuter. Jo encara fumo (només cigars, no cigarrets) i sempre m’ha semblat que les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac són hipòcrites. La millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que renunciar a altres hàbits perjudicials com l’estrès, el sedentarisme, l’obesitat, l'abús de l'alcohol o les dietes desequilibrades. Ara bé, el tabac ha estat el primer cavall de batalla contra el qual les autoritats reguladores han deixat d’admetre el principi de moderació del consumidor, de responsabilitat individual, de contrapès entre avantatges i inconvenients, com ho fan amb els altres excessos nocius que acabo d’esmentar. Fumar ha estat declarat un vici intrínsecament pervers, per naturalesa, sense matisos ni pal·liatius. Aquesta radicalitat amaga la seva inutilitat darrere de les bones

19 de maig 2014

Una campanada francesa: Napoleó encara es pren per Napoleó

L’autor reconeix des de la primera pàgina que s’han escrit “desenes de milers” de llibres sobre Napoleó, però el lector comprova quan arriba a l’última que aquest és molt diferent, innovador, marcat per un coratge poc freqüent. L’ex primer ministre socialista francès Lionel Jospin acaba de publicar Le mal napoléonien, un estudi destinat enderrocar amb arguments detallats un mite encara molt popular al país de la grandeur. El títol ja constitueix una proclama. A més a més, Jospin porta els efectes del bonapartisme fins avui mateix. Es pregunta si els quinze anys fulgurants de l’emperador van servir a França i a Europa, i respon: “Si mesurem la distància entre les ambicions proclamades, els mitjans

13 de maig 2014

Una manera de castrar la taxa Tobin i exonerar el món financer

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les piruetes dels governs per neutralitzar els efectes pràctics de les disposicions que no els entusiasmen arriben a ser infinites, sense por al ridícul. El Tribunal Europeu de Luxemburg va desestimar la setmana passada el recurs del Regne Unit contra l’aplicació als països de la la Unió Europea de l’anomenada taxa Tobin sobre transaccions financeres. El govern espanyol s’ha afanyat a anunciar que l’aplicarà, però de manera restrictiva i només a la compra-venda d’accions de

9 de maig 2014

Ha sortit el meu nou llibre: “El mirall de l’Acròpolis”

Acaba de sortir el meu nou llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions. La història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es presenta el dijous 5 de juny a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, el dijous 12 de juny a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal i el dijous 19 de juny a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya.

8 de maig 2014

La riquesa viva i palpitant dels insults, renecs i paraulotes

Pau Vidal acaba de publicar a l’editorial Cossetània el llibre titulat 100 insults imprescindibles. El subtítol afirma que es tracta d’un “repertori complet de vilipendis per a totes les necessitats injurioses”. Constitueix sens dubte un treball més necessari que mai, no només com a senyal de vitalitat i regeneració de qualsevol llengua, sinó sobretot per il.lustrar degudament el vocabulari dels ciutadans indignats. El castellà disposa des de l’any 2007 del monumental (736 pàgines) Diccionario soez, elaborat per Delfín Carbonell (Ed. del Serbal) amb 8.500 vocables de sal i pebre. També en català, malgrat les antigues campanyes puritanes, el bagatge en la matèria

6 de maig 2014

La il.lusió anual de les millors cireres del món (i el seu màrqueting)

Actualment es podem menjar tot l’any cireres forasteres, que viatgen en avió des de l’altre hemisferi després de madurar al mateix sol que les d’aquí. Però les de sempre, criades a casa, arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Divendres passat l’alcalde de Ceret (Vallespir) va complir la tradició anual d’enviar per avió les tres primeres capses de cireres primerenques al president de la República, amb un mot que deia “Li demano de verificar vostè mateix que aquestes cireres són les millors del món”. Les tres capses expedides al palau de l’Elisi anaven faixades amb una cinta de les quatre barres i una altra tricolor. Pot semblar un costum remotament feudal. De fet, és una de les millors publicitats per als fruits primerencs

5 de maig 2014

Cap de Creus: el turisme i els mites


Fins a mitjans del segle XVIII el litoral era la franja insalubre, escassament habitada, sotmesa al perill de les incursions pirates, dotada amb minsos recursos de subsistència. La població es concentrava a la immediata segona línia i va anar recuperant mica en mica la costa, fins que l’aparició de l’estiueig i el turisme li va donar una nova valoració, una nova volada, quasi una nova topografia. El principi general podia conèixer excepcions, com el cas de Cadaqués i la seva navegació mercant a vela, que li va permetre subsistir com a nucli per ell mateix durant els segles difícils. El

2 de maig 2014

La política de fomentar la desigualtat i un exemple concret


A la mateixa pàgina del diari llegeixo dues notícies contraposades. Retraten sense necessitat de comentaris una mateixa realitat: la desigualtat creixent i les polítiques que hi han conduït. Per un cantó, l’obra de teatre d’èxit més ressonant aquesta temporada, “Llibert,” representada amb localitats exhaurides en dues tongades de tres setmanes a dues sales paral.leles com són l’Almeria Teatre i la Biblioteca de Catalunya per una companyia de només tres actrius, no pot allargar més les funcions perquè les protagonistes han cobrat en total 1.400 euros bruts cadascuna per dos anys de preparació i de feina. A la resta del llorejat equip (director, escenògraf, tècnics de vestuari, llum, so) els ha pertocat 248 euros bruts per persona, gràcies a les aportacions de 117 micromecenes a través d’una

30 d’abr. 2014

Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat o retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint desconsiderada en un món que admira l’exuberància, el soroll i la rapidesa, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials amb les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta més que no pas l’escenari, un grau de lentitud reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho convertís en el best seller Quiet: The power of

29 d’abr. 2014

Confessió d’uns cronistes, crítics i columnistes de referència

Durant una colla d'anys comprava cada dissabte Le Monde per llegir la crònica gastronòmica setmanal de Robert Courtine, més conegut pel pseudònim de La Reynière. Aquella secció mantenia la millor tradició d’articles basats en la documentació històrica, el comentari personal, la recepta corresponent i les adreces dels restaurants triats en funció del plat que comentava. Era un gran estil clàssic, que aquí havia practicat a Destino el recordat Pickwick, és a dir, Nèstor Luján. Avui les seccions gastronòmiques a diaris i revistes són més funcionals, rarament escrites amb la inspiració d’aquelles.  La Reynière era una institució a les pàgines d'una altra institució. Va començar a escriure els comentaris gastronòmics de Le Monde el 1952. El 1991 encara va aparèixer una última recopilació de les seves cròniques al llibre Autour d'un plat. Un dels capítols estava dedicat a l'oeuf à la coque, l'ou passat per aigua. Els gastrònoms petulants es podien sentir sorpresos pel fet de veure dedicat un capítol a tan elemental recepta, però això era problema seu. El capítol de l'ou passat per aigua proporcionava algunes de les pàgines més apassionades, plenes d'idees suggerents, orientacions i

28 d’abr. 2014

Les illes també es privatitzen, com quasi tot

De venecians de socarrel en queden més que no ho sembla als visitants i s’acaben de mobilitzar contra la decisió del govern italià de subhastar la concessió a empresaris privats durant 99 anys de l’illa Poveglia de la llacuna, amb un a campanya que proposa que cada ciutadà interessat hi posi 99 € perquè continuï sent pública. La llacuna és l'hàbitat dels venecians i l'aprofiten per a usos molt diversos. La ciutat no va ser res més durant els primers segles que el centre d'un conjunt de petits regnes insulars diferents, l’illa més gran, la que oferia més possibilitats de vida i cap a la qual va emigrar la majoria d'habitants de les altres, que

25 d’abr. 2014

La feina de la “comissió de la sandàlia” arriba al ple del Parlament

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dimecres i dijous de la setmana entrant el ple del Parlament de Catalunya debatrà les conclusions discordants de la seva “comissió de la sandàlia”, vull dir la comissió parlamentària catalana sobre “Possibles Responsabilitats Derivades de l'Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors”. Va actuar de juliol a febrer últims per rebre les explicacions de directius bancaris, representants sindicals i organitzacions d’afectats per la fallida de determinades caixes catalanes i del sistema bancari rescatat amb diners públics. Durant les sessions d’aquesta comissió parlamentària, el diputat David Fernández (CUP) va mostrar la seva sandàlia l’11 de novembre del 2013 a l’ex ministre d’Economia espanyol, ex president del Fons Monetari Internacional i

24 d’abr. 2014

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, el destil.lat de les restes sòlides de premsar el raïm (pellofes i pinyols essencialment), no ha assolit en català un nom propi tan reconegut com el marc francès, la grappa italiana o l’oruxo gallec, però és exactament el mateix. El nom no fa la cosa, la finesa sí. Aquest aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria passat avall irremissiblement, com una aspra romanalla de la vida pagesa, si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits refinats i cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent de brisa va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat de manera clandestina i artesanal a les cases pageses, al

22 d’abr. 2014

El to, la llum, el reflex i la calidesa del llimoner

Em va dir que havia decidit comprar i arreglar aquella vella casa de poble després de la mort del seu marit perquè es va enamorar del llimoner que creix al pati. Tota la casa gravitava al voltant del pati amb llimoner, potser més concretament al voltant del sentiment suscitat pel llimoner com a il.lustració d’una vida lluminosa i perseverant, defensada enfront dels altibaixos. L’arbrissó no presentava en aparença res de particular. Era més aviat rabassut, d’un rendiment alguns anys eufòric, a altres moments més morós i incert. Creixia al racó assolellat del pati, que l’alta tanca de pedra aïllava del vent. El mobiliari del jardí estava

19 d’abr. 2014

Refutació del dogma de la decadència, al carrer Florida (i 2)

Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del centre de Buenos Aires, un dels primers convertit en artèria reservada als vianants, sense la irrupció circulatòria de les grans avingudes. Però, des dels meus primers viatges, el carrer Florida ja havia sucumbit en gran part al comerç de baratillo, a la caça al foraster desprevingut. Hi vaig veure plegar els grans magatzems Harrod’s, en un senyal d’ensorrada cíclica del país que semblava impossible que arribés. El moviment de vianants al centre urbà continua utilitzant avui el carrer Florida de manera densa, però sense distinció específica. A la cantonada amb l’avinguda Córdoba s’hi col.loca algun dels imitadors de Joan Manuel Serrat per recol.lectar la petita voluntat monetària dels vianants. A l’altura de l’avinguda Corrientes les velles sastreries elegants a la moda anglesa ofereixen ara rebaixes tot l’any. A la confluència amb l’avinguda de Mayo, les cafeteries presenten unes sales desmaiades. Les botigues de roba de cuiro ja no són les millors. Tampoc les oficines bancàries, les galeries comercials, les llibreries ni les cases de discos. Només els quioscos de premsa mantenen una vitalitat envejable, bigarrats, titil.lants de colors cridaners. Acostumo

18 d’abr. 2014

La independència nacional per damunt de la simple “qüestió social”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’index de 23,5% d’aturats forçosos a Catalunya duplica de llarg el 10,8% de mitjana al conjunt dels 28 països de la Unió Europea, segons l’últim informe sobre el mercat de treball per regions divulgat aquesta setmana per l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE. L’atur juvenil entre els 15 i els 24 anys se situa a Catalunya en el 50,7%, mentre que la mitjana europea és del 23,4%. A les altres regions dels anomenats Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur general és del 3,5% de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del

17 d’abr. 2014

Buenos Aires, el localisme i la cosmòpolis (1)

Algunes dècades vaig viatjar amb regularitat a l’Argentina. Les obligacions associades a les meves estades em deixaven temps lliure i el dedicava a vagarejar per itineraris i interessos que els visitants no solen recórrer. Sempre he estat un amant dels suposats sabers inútils, empès per una curiositat que només cal argumentar-me a mi mateix, sense més exigència que destil.lar una satisfacció personal. Ara conec una mica el país i alguns argentins. N’he escrit alguns llibres. No em sentia foraster a aquell país austral, per a mi era com tornar a casa, a una de les cases. He tingut família a l’Argentina, vaig formar part d’aquells cercles genètics sense cap vacil.lació sentimental, ni seva ni meva. Hi he fet recorreguts diversos, excepte els turístics. No hi he dissimulat mai el meu origen, pretensió que hauria resultat inútil davant l’accent fonètic de gallego irredent que el meu parlar denota sense culpa. Com a molt he intentat precisar la variant de talanca (catalán en argot local al resve –-a l’inrevés). De vegades, durant les sobretaules argentines, els meus interlocutors s’han sorprès de sentir-me al.ludir a la reforma educativa de Sarmiento, a l’estil de tango ballat per Virulazo o a les

16 d’abr. 2014

Les cortesanes, ahir i avui, com sempre

La figura de la cortesana existeix des que existeix el poder. La cort ha representat sempre el centre del poder i la principal repartidora de càrrecs i prebendes. Les cortesanes no són més nombroses que els cortesans. A Versalles van fer el cim degut a l’exuberància inflamada d’aquella cort, no per res més. El segle XVI deia la reina consort de França i futura regent Caterina de Mèdici: “Quan llegeixo les històries d’aquest regne trobo que les putes han dirigit des de sempre els assumptes dels reis”. Tot seguit, amb la intervenció de la guillotina, el panorama es renovaria relativament. Una part de la vella aristocràcia va ser escombrada pel canvi

11 d’abr. 2014

En política parlamentària, tant se val que no serveixi de res

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No m’he pogut estar de preguntar-me aquests dies per què tots els partits parlamentaris, d’allà i d’aquí, es van abocar amb tant desplegament al Congrés de Diputats a un debat que sabien per endavant, amb rara unanimitat, que no serviria de res. Després de dedicar a la meva pregunta unes hores probablement excessives de seguiment informatiu, lectura i reflexió, dedueixo que ho van fer perquè els servia a cadascun per a la seva campanya electoral, al marge de la inutilitat pràctica sobre la qüestió concreta. Dintre de vuit setmanes