18 d’abr. 2014

La independència nacional per damunt de la simple “qüestió social”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’index de 23,5% d’aturats forçosos a Catalunya duplica de llarg el 10,8% de mitjana al conjunt dels 28 països de la Unió Europea, segons l’últim informe sobre el mercat de treball per regions divulgat aquesta setmana per l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE. L’atur juvenil entre els 15 i els 24 anys se situa a Catalunya en el 50,7%, mentre que la mitjana europea és del 23,4%. A les altres regions dels anomenats Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur general és del 3,5% de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del
8,4% a la de Roine-Alps francesa.
Aquestes xifres europees, fredament tècniques, proclamen de manera estrepitosa que la traducció de la crisi en nova desigualtat social ha estat molt més accentuada als països i les regions del sud d’Europa, en particular a Espanya i Grècia. L’última Gran Depressió de l’economia occidental a partir del 1929 va ser combatuda per les administracions públiques amb les mesures contracícliques del keynesianisme, les quals van donar pas durant les dècades següents a un nou desenvolupament i una reducció de les desigualtats socials més agudes.
L’actual crisi ha estat “combatuda” a partir del 2008 amb una colossal injecció de diner públic a la banca privada (1,6 bilions d’euros a la Unió Europea, segons el Manifest Cap a una Nova Europa elaborat pels socialistes de la zona), una destrucció de 5,6 milions de llocs de treball (dels quals dos de cada tres corresponen al mercat laboral espanyol) i una retallada general dels drets socials bàsics, començant pel dret a un lloc de treball digne. Als llocs de treball subsistents s’ha escampat la nova classe social de “precariat”, alhora que augmentaven els beneficis concentrats a les elits. 
La crisi en curs no ha obert pas a l’autocrítica ni a polítiques efectives de redreçament de la situació dintre d’uns mecanismes econòmics i polítics regenerats, sinó a una duríssima ofensiva de reajustament a la inversa de la redistribució de la riquesa, sense que s’albiri un camí de sortida. A Catalunya, sense anar més lluny, la societat exclou un terç dels ciutadans del dret bàsic al treball dignament pagat: el 23,5% de la població activa, més els que en depenen i els escolars i els pensionistes retallats. 
Això està representant el patiment social més estès des de la postguerra civil. Molts partits polítics, també els d’esquerra, prefereixen debatre sobre independència nacional més que sobre la simple “qüestió social”.

0 comentaris:

Publica un comentari