19 d’abr. 2014

Refutació del dogma de la decadència, al carrer Florida (i 2)

Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del centre de Buenos Aires, un dels primers convertit en artèria reservada als vianants, sense la irrupció circulatòria de les grans avingudes. Però, des dels meus primers viatges, el carrer Florida ja havia sucumbit en gran part al comerç de baratillo, a la caça al foraster desprevingut. Hi vaig veure plegar els grans magatzems Harrod’s, en un senyal d’ensorrada cíclica del país que semblava impossible que arribés. El moviment de vianants al centre urbà continua utilitzant avui el carrer Florida de manera densa, però sense distinció específica. A la cantonada amb l’avinguda Córdoba s’hi col.loca algun dels imitadors de Joan Manuel Serrat per recol.lectar la petita voluntat monetària dels vianants. A l’altura de l’avinguda Corrientes les velles sastreries elegants a la moda anglesa ofereixen ara rebaixes tot l’any. A la confluència amb l’avinguda de Mayo, les cafeteries presenten unes sales desmaiades. Les botigues de roba de cuiro ja no són les millors. Tampoc les oficines bancàries, les galeries comercials, les llibreries ni les cases de discos. Només els quioscos de premsa mantenen una vitalitat envejable, bigarrats, titil.lants de colors cridaners. Acostumo
a rodejar-los a petits passos, com en un vals lent. Tafanejar els titulars de les portades penjades en exposició és una temptació a la qual sucumbeixo a cada tram del recorregut del carrer Florida, embadocat i feliç, sense remordiment. Els quioscos de premsa, arreu del món dotat d'un mínim de llibertat d’expressió, són la meva addicció venial, focalitzada sobre notícies més o menys reals i intel.ligibles, com un codi interpretatiu del terreny que trepitjo.
He llaurat les meves dreceres que neixen o desemboquen al carrer Florida, prescindint d’antigues etiquetes de prestigi i rastrejant-ne de noves als vorals del corrent majoritari. Si és hora de dinar o de sopar, acudeixo a la parrilla del restaurant El Establo del carrer Paraguay, a una travessia (a una "cuadra") de l’eix de Florida. El vaig adoptar després de veure plegar totes les parrillas al paso que m’agradaven de l’avinguda Córdoba. 
La modalitat de menjar al paso permet fer-ho assegut a la barra de l’establiment, just davant de l’espectacle trepidant de la graella abocada al carrer, damunt la qual es daura i crepita tota la prodigiosa gamma de talls de carn i d’achuras, en un ballet governat pel magisteri del parrillero entresuat, àgil i taciturn. La barra de l’Establo deu ser l’únic element de l’escenari del carrer Florida que no he vist canviar, plegar o desaparèixer a cadascuna de les meves deambulacions per Buenos Aires de les últimes dècades. Només per això ja representa per a mi com un refugi actiu, la refutació del dogma de la decadència i de la inexorabilitat del pas del temps.

0 comentaris:

Publica un comentari