Confessió d’uns cronistes, crítics i columnistes de referència

Durant una colla d'anys comprava cada dissabte Le Monde per llegir la crònica gastronòmica setmanal de Robert Courtine, més conegut pel pseudònim de La Reynière. Aquella secció mantenia la millor tradició d’articles basats en la documentació històrica, el comentari personal, la recepta corresponent i les adreces dels restaurants triats en funció del plat que comentava. Era un gran estil clàssic, que aquí havia practicat a Destino el recordat Pickwick, és a dir, Nèstor Luján. Avui les seccions gastronòmiques a diaris i revistes són més funcionals, rarament escrites amb la inspiració d’aquelles.  La Reynière era una institució a les pàgines d'una altra institució. Va començar a escriure els comentaris gastronòmics de Le Monde el 1952. El 1991 encara va aparèixer una última recopilació de les seves cròniques al llibre Autour d'un plat. Un dels capítols estava dedicat a l'oeuf à la coque, l'ou passat per aigua. Els gastrònoms petulants es podien sentir sorpresos pel fet de veure dedicat un capítol a tan elemental recepta, però això era problema seu. El capítol de l'ou passat per aigua proporcionava algunes de les pàgines més apassionades, plenes d'idees suggerents, orientacions i
variants sobre la manera de coure'l, servir-lo i menjar-lo.

Després de la passió lectora de Le Monde dels dissabtes per la crònica gastronòmica de La Reynière, en vaig contraure una altra igualment aguda a favor de la crítica literària que publicava cada setmana Angelo Rinaldi al setmanari L'Express. Vaig mantenir la subscripció a la revista només per llegir-hi Rinaldi, carregat d'àcid i de talent. A algun període me'n cansava i no la renovava, fins que, penedit d'haver-me'n cansat, retrobava el crític literari de capçalera amb l’estimulant mordent de sempre. 

En una ocasió Rinaldi va desmuntar sense miraments i amb molt panache el llibre acabat de publicar per Jean Baudrillard, membre de l'última lleva de mandarins parisencs, encara que la casta ja decandia a marxes forçades. Jean Baudrillard titllava el seu llibre Cool Memories com a "opuscle sobre la resta de la vida" i pretenia: "El fantasma conreat per aquestes notes és de ser llegides després, en un altre lloc, en la meva absència". 

Oferia molt flanc perquè el crític Rinaldi s'abraonés sobre el decorat transcendental posat per Baudrillard a les seves cavil.lacions: "L'edat d'or dels nostres preciosos es situa entre 1965 i 1975, un període en què es van propagar les destrosses d'un mal ben francès que Max Jacob batejava com a hamletització i que es caracteritza per la voluntat de fer profund. Des d'aleshores han mort Barthes, Lacan, Foucault. I avui el senyor Baudrillard no es troba gaire bé. Medita al capvespre sobre les finalitats últimes de la civilització tot passejant-hi la seva llanterna de butxaca. Es troba de tornada de tot, de les teories, dels sistemes, dels conceptes. Només li queda una fidelitat sentimental envers Amèrica, on aquest analista de les nostres societats tecnificades ha conegut als drugstores l'èxtasi de les madones de Bernini i els vertígens de Banana Split". 

Angelo Rinaldi enumerava els temes heteròclits que inspiraven les reflexions del dietari de Baudrillard: el ram de flors dipositat per una mà anònima al peu del monument a Giordano Bruno a la plaça romana de Campo dei Fiori, l'èxit inexorable de la sèrie televisiva Dallas, els tripijocs de la seducció femenina, la vida, l'amor, la democràcia, els socialismes, els models de cotxes italians... I ho definia tot plegat com a engrunes filosòfiques que el pensador escampa "amb el gest august del sembrador i que potser complauran als ratolins de Nanterre". 

L’al.lusió a la llegendària facultat universitària parisenca de les destil.lacions ideològiques més recents encapçalava la ressenya de Rinaldi, titulada "Le spleen de Nanterre". El crític rematava a propòsit del mestratge de Baudrillard: "Alguns s'adonaran que cedeix a l'error comú de creure que la joventut del món s'acaba amb la nostra". Vaig trobar que la frase era un bon resum de la situació, fins i tot de la meva. 

Després de període d’addicció a la crítica literària setmanal de Rinaldi a L’Express, vaig caure a la de comprar cada setmana el setmanari italià L'Espresso només per llegir el brillant dietari que hi mantenia l'octogenari periodista Enzo Biagi, carregat d'un altre mordent més serè i humil, però igualment palpitant de geni. Ara corro cada dissabte a comprar Le Nouvel Observateur per la columna que hi publica el crític literari Jérôme Garcin. No posseeix les arestes geniüdes de les altres esmentades, però s’hi acosta una mica, dintre del disponible actualment.