La pel.lícula “Dunkerke” calla el vergonyós paper del general Fagalde

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cinemes l'espectacular pel·lícula Dunkerke sobre la fugida de 340.000 soldats anglesos i francesos a través d’aquell port atlàntic francès del Canal de la Mànega, arran de la imparable invasió alemanya del juny del 1940, al començament de la Segona Guerra Mundial. Res a veure amb la ressonància del mateix port cinc anys més tard, amb motiu del desembarcament aliat. El general francès responsable de l’operatiu d’evacuació a Dunkerke el 1940 va ser Bertrand Fagalde, tristament conegut un any abans pels 450.000 refugiats republicans espanyols que ell mateix va rebre en

Tunísia: ressò i rastre de Cartago, primavera i ocàs de la democràcia

Tunísia es podria dir perfectament Cartago. El país ocupa el territori d’aquella “Roma africana”, la civilització que va gosar plantar cara a l’Imperi romà i va perdre. No va quedar-ne pedra sobre pedra, després de les tres guerres púniques en què es van disputar l’hegemonia. Avui és el país musulmà del Mediterrani que rep més turistes, malgrat ser un dels més petits en extensió. El fet és deutor de l’obertura de fronteres i de pensament que va implantar el primer president de la independència, Habib Burguiba, al càrrec del 1957 al 1987. La colonització francesa ha deixat traces visibles

Els bars del mercat del peix de Mercabarna, a tercera regional

Ahir em vaig llevar amb gana i vaig anar a esmorzar al mercat del peix de Mercabarna en companyia d’una de les millors cuineres de la ciutat. Ens hi vam desplaçar tranquil.lament en metro. Abans de les 6h30 del matí ja érem allà, disposats per endavant a menjar unes sardines a la planxa acabades de pescar i a beure un porronet de vi. L’expectativa es va veure molt encongida per la realitat. Els tres bars del mercat del peix de Mercabarna només ofereixen donuts, croissants i la llista d’entrepans usuals. Una escletxa de la dura realitat va permetre en última instància que ens oferissin un pop a la gallega i un vinet blanc que estaven prou bé. El

No sabem res del poeta grec Homer i ho sabem tot

Quan l’intrèpid i culte emperador romà Adrià va viatjar a Grècia i va visitar l’oracle més famós al temple de Delfos, al repeu del mont Parnàs, li va preguntar sobre el vell misteri d’on havia nascut el gran poeta Homer. Les sibil.les se'l van treure del damunt amb les habituals respostes obliqües i encara avui ho ignorem. Els incomptables estudis dels últims trenta segles no han estat suficients per aclarir-ho, com tampoc per marcir l’interès que continuen desvetllant les seves dues epopeies poètiques de l’antiguitat, l’Odissea i la Ilíada. Els aedes o recitadors com Homer cantaven de ciutat en ciutat les aventures llegendàries dels herois d’un passat llunyà i mític. La Ilíada o poema d’Ilió --és a dir, de Troia-- no relata els anys del setge de la ciutat, sinó un episodi d’aquella guerra que dura tot just 51 dies. Té 12.007 versos,. Resulten més lineals pel que fa l’escenari i la tècnica narrativa que no els 15.693 versos de l’Odissea o poema d’Odisseus --forma original grega del nom d’Ulisses--, en el seu nostos o retorn des del setge de Troia cap a casa a l’illa d’Ítaca, després de

Seguiré comprant flors fresques, encara que sigui per Internet

Internet i l’abundosa panòplia dels seus derivats, com ara el comerç electrònic, ens tornarà a tots ximples. Però algun petit avantatge ha de tenir. S’acaba de crear a Barcelona l’empresa Flobox de venda de flors fresques per subscripció, que les envia a domicili un, dos o quatre cops al mes, segons la subscripció mensual del client a 72€, 40€ o 22€. La idea és senzilla i brillant. Llàstima que la seva pàgina web estigui escrita exclusivament en castellà. És una falta de delicadesa, i tractant-se de flors això és un error encara més greu. Estimar les flors predisposa a participar una mica del secret de la bellesa. Quan passo davant l’imperi

Una nova fil.loxera avança contra les oliveres

El mortífer bacteri Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia. La producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell va ser detectat a finals del 2016 a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Ara acaba de saltar a la Península i ha afectat una finca d’ametllers a Guadalest (Alacant). Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu

Una altra manera d’admirar la Victòria de Samotràcia al Louvre, amb llàgrimes als ulls

La monumental escalinata Daru del museu del Louvre és la perspectiva majestuosa que emmarca l’escultura grega de grans dimensions de la Victòria de Samotràcia, col.locada al centre del lluminós replà superior. El replà formigueja de visitants tothora, en una bellugor humana atapeïda. Al Louvre deixen fer fotos, de manera que cada visitant vol obtenir el millor angle del seu acompanyant als peus de la cèlebre peça. Genera un ball de colzes, cames i braços que els vigilants del museu ja tenen per acostumat i se saben incapaços d’evitar. M’agrada molt remirar cada vegada durant llarga estona la Victòria de Samotràcia, però no m’agraden gaire les aglomeracions. He trobat la solució, amb una mica de perseverança. Als laterals de l’escalinata Daru, a l’altre extrem del replà presidit per la Victòria de Samotràcia, hi han col.locat un modest i deliciós banc de seure, sota la fornícula que alberga l’escultura romana de la deessa Hera, esposa de Zeus, coneguda com a Hera Campana per procedir de l’antiga col.lecció de Giampietro Campana. És el meu punt predilecte

Els elefants d’Aníbal no van passar per la Jonquera

Els elefants de l’exèrcit cartaginès d’Aníbal en ruta contra Roma a través del Mediterrani ibèric són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites que va determinar el futur històric de tota la regió. Potser són l’anècdota, però reflecteixen fins avui la magnitud d’un desplegament mai no vist. La ciutat de Cartago s’havia convertit en autèntic imperi, fundat 700 anys abans pels comerciants fenicis al litoral de l’actual Tunísia. Els cartaginesos van començar a ocupar militarment el sud de la península Ibèrica l'any 237 aC a partir del vell port fenici de Gadir (Cadis), per compensar la pèrdua de Sicília arran de la primera guerra púnica. El tractat entre Roma i Cartago de l'any 226 aC cedia als cartaginesos tota la costa mediterrània ibèrica fins l'Ebre. Aníbal va trencar el pacte l’any 218 aC, va assetjar i destruir Sagunt

No he pogut tornar a abraçar mai més el plàncton com a Cala Jóncols

Abans les vacances d’estiu duraven més i permetien dedicar una setmana sencera a l’expedició a bord de la barca familiar de Calella de Palafrugell fins a Cadaqués. Alguns anys la navegació resultava plàcida i innocent, encara que fos llarga i incòmoda. Un cop superat el cabotatge de Tamariu, enfilàvem el cap de Begur com si fossin les columnes d’Hèrcules de la nostra aventura anual. Els camins que coneixíem de memòria per terra, apareixien ara des d’una altra perspectiva. Cada any renovàvem la sensació que l’autèntica boca de l’escenari del paisatge és des d’en mar, com si recorre’l la resta de l’any a peu representés tot just transitar-ne

No és cert que la guerra de l’Orient Mitjà no es pugui entendre

També publicat a Eldiario.es

Una dita suposadament enginyosa pretén: “Si creus que entens l’Orient Mitja, és que te l’han explicat malament”. Aquesta falsa idea vol escenificar la confusió per encobrir la política colonial que martiritza fa un segle la regió del món musulmà tan rica en hidrocarburs i tan pobre en desenvolupament social, exportadora la seva revolta a través del terrorisme gihadista, a part de les guerres internes. L’atapeït mosaic de països i de faccions enfrontades són conseqüència d’un altre vell adagi, aquest cop ben cert i comprovat: “Divideix i venceràs”. La diferència de nivell de vida entre la riba europea i la musulmana del Mediterrani és escandalosa.

La carnositat d’un bon havà, des d’abans d’encendre’l

Molt, molt, molt de tant en tant encara fumo un havà, més que res perquè no es perdi la mena. M’agrada des d’abans d’encendre’l, sobretot abans d’encendre’l. La il.lusió de la passió s'encén sempre abans de calar-hi foc, un instant que generalment significa l'inici de la seva extinció. Primer de tot, la vistositat d’un bon havà presenta entre els dits una carnositat evident, aconseguida en un llarg procés manual d'habilitats d’elaboració, una escala de tonalitats brunes només comparable al bronzejat de la pell humana. D’entrada, un bon puro es fa mirar. El tacte supera tot seguit la satisfacció de la vista, sobretot quan la turgència del puro també es mèrit del propi fumador, que ha sabut conduir amb sistemes domèstics d'humectació l'última

Els vaticanòlegs sempre tenen tema per fregar-se les mans

L’arquebisbe jesuïta mallorquí Luis Ladaria Ferrer acaba de ser nomenat al Vaticà prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. L’endemà el diari italià La Reppublica ja li recordava en portada que es troba implicat en un cas d’encobriment d’un capellà pederasta condemnat per la justícia. El diari reproduïa el document signat el 2012 per Ladaria en el qual instava el superior de la comunitat del capellà implicat a no divulgar el motiu de la seva suspensió, “per no escandalitzar els fidels”. Els diaris italians practiquen amb fervor la informació sobre temes del Vaticà perquè el gènere de la vaticanologia gaudeix d’un ampli interès entre els

Contemplació de la puresa de to de l’illot d’Es Cucucuruc a Cadaqués

Un illot minúscul adquireix a la badia de Cadaqués la importància de les coses modestes i alhora crucials. El cònic escull d’es Cucurucuc s’ha convertit en anagrama del municipi, un senyal d’identitat dels cadaquesencs. Tal com diu amb orgull la vella dita local: “Qui no ha vist es Cucurucuc ni sa platja Confitera ni sa nena d’en Clapés, no ha vist res de Cadaqués”. Contemplar es Cucurucuc des de la riba em procura cada vegada una sensació física de retrobada amb la bellesa, dintre de la qual hi caben l’harmonia i també el caos. Em desperta un impuls de tendresa, m’allunya de la indiferència, em recorda aquella absència de neguits que els vells grecs anomenaven ataràxia. Poso en remull al voltant de la silueta des Cucurucuc algunes idees perquè es

Ahir vam fer reviure Astor Piazzolla al saló de casa, entre amics

Aquest dimarts 4 de juliol es compleixen 25 anys de la mort del compositor Astor Piazzolla i el vam voler recordar ahir a casa amb un dinar de bandoneons. Vam muntar un asado i a la sobretaula vam escoltar la seva música viva, en viu. Com que les nostres normes no són d’estricta observança, al costat de temes de lluïment de Piazzolla com el preludi de "The Rough Dancer and The Cyclical Night", "Decarísimo", "Jacinto Chiclana", "Revirado" o "Chiquilín de Bachín", s’hi va colar algun preludi de J.S. Bach i la "Milonga que peinas canas", que només en aparença no hi tenen res a veure. La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina moderna ha donat al món i és bo recordar-ho amb qualsevol ocasió. Va ser una

Trist balanç del gran parc urbà a la muntanya barcelonina de Monjuïc

Va costar una millonada, dintre dels pressupostos olímpics del 1992, restaurar la imitació de cartó-pedra del monestir de l’Escorial construïda a Montjuïc arran de l’Exposició Universal del 1929 que alberga des del 1934 el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Potser hauria estat més assenyat construir un edifici nou, però els arquitectes amb poder de decisió van al.legar que la baluerna ja forma part de l’sky-line de la ciutat i que calia potenciar els usos ciutadans de la muntanya de Montjuïc. Aquella decisió continua avui ranquejant ostensiblement, sobretot per l’oposició frontal de la Generalitat pujoliana a fer arribar el metro a la muntanya. El gran parc urbà de Montjuïc continua a les beceroles, i sense metro. El MNAC rehabilitat ha patit

La Carmen de Bizet vol conservar la casa idíl.lica a Bougival

El món una mica mitòman de l’òpera s’acaba de mobilitzar per salvar la casa del compositor Georges Bizet a Bougival, idíl.lica localitat d'estiueig als afores parisencs banyats pel Sena, immortalitzada pels pintors impressionistes. El compositor va escriure-hi la cèlebre òpera Carmen i va morir-hi tres mesos després del fiasco de l’estrena a París, el 1875, als 36 anys. L’actual campanya de finançament participatiu vol comprar el xalet i convertir-lo en l’Espai Carmen d’un Centre Europeu de la Música. Aquesta òpera sobre la fogosa cigarrera sevillana és avui una de les més representades de totes arreu del món, conjuntament amb Aida i La traviata. També és una de les mostres més representatives del gènere francès de

La mort del noble Vehí i la vida del músic Bastons, ahir a Palafrugell

Ahir el diari portava l’esquela de Josep M. de Vehí Gatius, traspassat a Palafrugell als 88 anys, hereu del fortificat i restaurat mas Borrrull o castell de Santa Margarida que despunta a la sortida de la vila en direcció a Llafranc i Calella. A l’esquela figurava sota del nom la condició de Cavaller del Reial Estament Militar del Principat de Girona. Formava part de la noblesa per herència i el recordo vivament com a pagès per vocació i per hobby. Quan em desplaçava cada dia entre Palafrugell i Calella, solia deixar de costat l’autovia estrenada el 1967 i agafava “sa carretera veia”. Després del primer trencant d’Ermedàs, “sa carretera veia” descriu un revolt tancat que rodeja la propietat del Mas Borrull. A la sortida del revolt trobava quasi sempre

Al far de Sant Sebastià encara hi caben més coses, com a l’eternitat

L’Ajuntament de Palafrugell acaba de destinar un pressupost de 93.000€ a obrir el nou Espai Sant Sebastià, un petit centre de descoberta del patrimoni i el paisatge d'aquesta muntanya litoral tan estimada, amb el far, l’ermita i l’hostatgeria al seu cim panoràmic. El consistori ha fet santament. Sant Sebastià de la Guarda és el rovell de l’ou de la contrada per múltiples raons superposades. Avui tot plegat es troba dominat pel turisme, però l’indret suma un poblat iber del segle VII aC excavat i exposat al públic, una ermita amb torre de guaita del segle XV, una hostatgeria del segle XVIII convertida en hotel de luxe de 9 habitacions i el far més

Quan defensar la bellesa causa polèmica, les bruixes es pentinen

L’única vegada que m’han cridat l’atenció al diari on col.laboro va ser arran de les reaccions femenines contra un article meu sobre l’ús que fa de la bellesa física a l’escenari la reconeguda violinista Anne-Sophie Mutter. Deia que la gran intèrpret alemanya és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu als concerts. El fet ha presidit la seva carrera, conjuntament amb el so que sap extreure dels dos Stradivarius que posseeix. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a

El nou museu de Perpinyà treu rendiment de les tres estades de Picasso

El Museu d’Art de Perpinyà inaugurava ahir amb gran aparat oficial la seva renovació, per compensar llargs anys de llangor de l’establiment. Ho fa amb una exposició temporal dedicada a les estades de Picasso a Perpinyà, del 1953 al 1955, sempre al cèntric palauet dels amics Paule et Jacques de Lazerme, al carrer de l’Angel núm. 16. A partir del 1979 aquesta casa es convertiria en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor que va néixer entre les seves parets el 1659. Un cop traslladat a París, va optar per anomenar-se Hyacinthe Rigaud en convertir-se en retratista de la cort de Lluís XIV i de Lluís XV, en pintor oficial de Versalles. A l’època de les tres estades de Picasso, a la planta baixa hi tenia botiga oberta el fotògraf Raymond Fabre, el qual va poder retratar-lo amb deteniment, tant a l’estudi com pel carrer. La seva foto de Picasso cofat amb barretina, feta a Perpinyà el 1954, va ser subhastada per 24.000€ el maig del 2016 a la galeria vienesa Westlicht.  Picasso, resident a París, ja havia estiuejat a la vila veïna