L’elegància coixa de la gran exposició sobre Maillol al Museu d’Orsay

Tota opinió que el visitant pugui abocar sobre la magna exposició que el Museu d’Orsay dedica aquests dies a Aristides Maillol, inclús si el visitant ha escrit una biografia sobre l’artista, resulta força secundària davant del reconeixement que suposa l'exhibició de talent creatiu oberta fins el mes d’agost a un dels museus més prestigiosos de París. Atès que la quasi totalitat de les seves grans escultures de nus femenins es troba exposada en permanència des de fa llargs anys als veïns jardins de les Tulleries, l’exposició del Museu d’Orsay desplega l’interès en altres facetes de Maillol, com la pintura o els tapissos, malgrat que algunes escultures monumentals hi siguin presents, començant per la més cèlebre de totes, l’anomenada Mediterrània

El nou edifici de Le Monde i l’Obs a París com a penyora de futur

Em vaig fer adult llegint amb devoció i quasi clandestinament el diari Le Monde i el setmanari Le Nouvel Obervateur, que aquí eren com la fruita sovint prohibida de l’edèn democràtic europeu. Amb el pas dels anys vaig recórrer en algunes ocasions els laberíntics despatxos de les seves redaccions, amb la sensació trèmula d’abocar-me a les aigües bíbliques del riu Jordà. Confesso que actualment les seves pàgines em cauen més dels dits i em resulten avorrides amb freqüència, però també comprovo que algunes devocions adquirides a l’edat tendra es converteixen en hàbits, com un substrat geològic que resisteix estranyament el pas del temps. Totes dues capçaleres declaren beneficis i mantenen a França el lideratge

El destí quasi sempre funest de les estàtues eqüestres

El cavall és un dels animals més ben construïts de la naturalesa, per l’elegància i l’aplom d’aquest noble quadrúpede. En cavi els cabdills que els munten a les estàtues eqüestres acostumen flaquejar, en el sentit que l'animal els guanya en prestància. La part del lluïment de l’escultor s'aboca de costum al cavall. El millor exemple és el monument venecià esculpit per Andrea Verrochio del cavaller Bartolomeo Colleoni al campo de San Zanipolo de Venècia. Just a sota de l’imponent pedestal s’hi despleguen les taules de cafè, des de les quals tot sembla encara més encertat i lluminós, sobretot el cavall. L’únic monument eqüestre que hi pot rivalitzar és el del condottiero Gattemalatta esculpit per Donatello i col.locat a la Piazza del Santo de Pàdua, davant la basílica de sant Antoni gloriós. Al costat d’aquests dos exemples il.lustres del Renaixement italià, la peça modelada el 1888 per l’escultor Josep Llimona del comte Raimon Berenguer III davant d’un pany de la muralla medieval a l’actual Via Laietana barcelonina o bé l’aixecada el 1887 al general Prim per l’escultor Lluís Puiggener al parc de La Ciutadella resulten visiblement de segon ordre. El destí funest de les estàtues eqüestres es repeteix de manera

El Seminari ostensiblement desmesurat en ple centre de Barcelona

L’arquitecte Elias Rogent va projectar el 1863 dos grans edificis contigus al sector del centre de Barcelona alliberat per l’enderroc de l’antiga muralla: la Universitat i el Seminari. Tos dos incloïen jardins a l’interior del recinte. Avui l’edifici històric de la UB acull quatre mil estudiants i obre al públic els seus jardins tota la setmana, no només en horari acadèmic. El veí edifici del Seminari suma aquest curs només cinquanta-set estudiants de sacerdot i els seus jardins són menys accessibles. El Seminari va ser assaltat i incendiat parcialment durant la Setmana Tràgica del 1909. A la Guerra Civil va operar com a seu de la Universitat

Elogi i nostàlgia d’una mansarda a París amb sostre inclinat i balconet

Després de viure una temporada massa curta a una mansarda de l’île Saint-Louis, incrustada enmig del riu Sena en ple centre de París, vaig entendre en viu que aquelles antigues chambres de bonne o modestos estatges reservats a les minyones a les golfes dels grans edificis de pisos del segle XIX s’han convertit en un luxe a la ciutat d’avui. Ara en diuen studettes (diminutiu de studio o apartament d’una sola habitació). Antigament s’hi accedia per la porta de servei, no tenien calefacció malgrat trobar-se sota terrat ni cambra de bany pròpia. Ara disposen de les comoditats necessàries, tot i que que encara s’hi accedeix per escales molt dretes i amagades si l’espai no ha permès l’arribada de l’ascensor. Les típiques mansardes de

El 175è aniversari del tren pioner de Mataró fa una mica de pena

El primer tren que va entrar en servei a tota la Península Ibèrica va ser el de Barcelona a Mataró el 1848. L’any vinent s’escau el 175è aniversari de la primícia enmig d’un panorama desolador, tant pel que fa a aquesta línia com al servei ferroviari en general. El traçat de la via arran de la platja, on aleshores s’abocaven totes les indústries, s'ha convertit en un malson per la pujada del nivell del mar deguda al canvi climàtic i al rosari de ports esportius que barren la renovació natural de sorra i sediments. Els dies de temporal les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia

L’orgull de viure a un edifici cooperatiu, pioner i creïble

El febrer del 2017 vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” de l’edifici de pisos més alt d’arreu d’Espanya construït amb aquest material. Ara hi torno per interès familiar, convertit des del 2019 en esplèndida realitat. Es tracta de la Borda, la primera cooperativa d’habitatges en cessió d’ús, al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle de l’enorme solar de l’antiga fàbrica de Can Batlló, temps enrere vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El règim de pisos en cessió d’ús significa que l’Ajuntament cedeix el terreny per setanta-cinc anys i els membres de la cooperativa s’espavilen per edificar-hi, en aquest cas sis plantes i vint-i-vuit pisos, dissenyats per la també cooperativa d'arquitectes Lacol. El caràcter innovador no deriva només de l’estructura de fusta masssissa de pi laminat, sinó de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa d’usuaris. Representa un model alternatiu d’accés a l’habitatge: participatiu, autogestionat, transformador, verd, solidari i magnífic, un acte de fe del gosar poder convertit en credibilitat

La laboriosa impostura d’empaitar les muses per escriure clar

L’exercici físic de caminar és una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, costum sedentari que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores i castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària, prima com una galeta i escassa com la gràcia divina. Durant la caminada procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals, m’adapto a la limitació recalcitrant de les coses, polemitzo de passada amb mi mateix, xerrotejo en silenci sobre les diferents maneres de mirar el món. Les coses no sempre tenen un argument coherent, de manera que aviat deixo córrer el debat interior, abandono el rendiment improbable de la

M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la

El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. Alguns dies topo amb figures més vitals que als quadres i els llibres d’art quan em dedico a mirar la gent. No sempre es tracta d’un gest maquinal perquè mirar amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix posar-hi un grau d’interès. L’art no sempre arriba a la quantitat d’emoció que ofereix l’acte de mirar una persona que passa. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la mirada articulada dintre d’una fortuna fugaç, amb un espurna de pensament lliure. L’esclat

Un altre cafè a Roma, aquest cop amb Josep M. Fonalleras

Dels incomptables cafès que he begut amb devoció a Roma al llarg de les últimes dècades en companyia de persones diverses, cap no ha estat amb l’escriptor gironí Josep M. Fonalleras i prou pena en tinc. La carència ha acabat per crear-me un buit a l’estómac, que acabo de sanar amb la lectura entusiasta del seu últim llibre Un cafè a Roma (Univers, 17,50€). La vida i la literatura de vegades fan bé les coses. És un llibre excel.lent, d’autor amb ofici molt rodat, curtet i deliciós, llampeguejant de troballes i il.luminacions. En efecte, Roma és una capital sentimental perquè tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma. Pel meu gust Un cafè a Roma és massa més de memòria introspectiva que de filigrana descriptiva, però això només és culpa del meu gust desviat pel periodisme. A més a més, Josep M. Fonalleras posseeix la rara virtut de convertir els seus llibres en esdeveniments públics des d’abans de llegir-ne les pàgines. Potser es deu a la seva presència habitual a tota mena de tribunes i actes ciutadans. A Girona la figura de Fonalleras és tan característica de l’escenari urbà com el pont de les Peixateries Velles o el campanar erecte de Sant Feliu. Per cert, la companyia aèria Ryanair acaba de

Una història de les onades a la platja de Garbet

En puritat oficial Garbet és una platja deshabitada sense edificar de quatre-cents metres de llarg i trenta d’amplada, separada del seu terme municipal de Colera per dos quilòmetres de distància i per quatre de Llançà. En realitat es tracta d'un petit univers, un microcosmos, un món desplegat al voltant d'un punt precís. Alguns l'estimem amb el sentiment patrimonial de la naturalesa lliure, com una parcel.la familiar sense més títols de propietat registral que aquest sentiment. Als espais naturals no s’hi va, no s’hi hauria d’anar amb l’escriptura de propietat a la boca, encara que alguns posseïdors d’aquesta mena de documents timbrats ho intentin. A

Nova mirada sobre l’escultor Maillol al museu parisenc d’Orsay

Una magna exposició de l’escultor rossellonès Aristides Maillol obre el 12 d’abril al Museu d’Orsay parisenc, motiu pel qual acaben de ser traslladades fins aquest centre quatre dels seus dinou nus femenins monumentals que s’exhibeixen de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. Revisitar l’obra del l’artista de Banyuls per part d’un gran museu serà l’ocasió per projectar-hi una nova mirada de visitants d’arreu del món, inclosos els catalans que no sempre l’havien valorat. Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona,  acabaria per ser conegut arreu del món com a renovador de l'escultura del segle XX. No eren nimfes, fades, venus, princeses ni cortesanes. Les models vivien a la

La tramuntana és una llum, sobretot una llum, una llum d’or

L’esplèndida llum solar d’ahir, encara més viva i radiant després de tants dies de núvols escanyats i pluges desconegudes, era fruit directe de l’entrada de vent de tramuntana, com també ho era la baixada del termòmetre. Al prominent observatori del cap de Biarra (Portvendres), geogràficament aparellat amb el de Portbou, la tramuntana registrava ahir 171 km/h (el seu rècord arriba a 191 km/h el gener del 2009), encara que dintre dels nuclis urbans la fúria no es nota tant. M’he dedicat anys seguits a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, com vaig exposar al llibre Elogi i refutació de la tramuntana. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 ja havia publicat, conjuntament amb el

Prodigi de l’hora violeta amb Campari des d’algun mirador predilecte

Tinc una terrassa predilecta per contemplar l’hora violeta amb un Campari entre els dits, davant l’elegantíssima línia de cresta del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. L’equilibri de la llum ponent passa en poca estona per diverses tonalitats, com una aurora vespertina. De vegades enrogeix com el Campari i dibuixa una visió turgent de la vida. Altres dies es mostra mes tímida i es limita a una pàl.lidesa d’or cansat igualment expressiva i amb una màgia contrastada. Algunes persones troben el cel nocturn inhòspit i equívoc, com si fos la comporta lívida del desconegut, la parpella somnolent d’un castell amb fantasma, una gàbia obscura d’ocells estranys. Altres, en canvi, hi trobem les ombres més clares que es

Publicat el meu nou llibre “El millor viatge de tots”

Ja es troba a les llibreries el meu nou llibre El millor viatge de tots (editorial L’Avenç), una narració autobiogràfica amb pinzellades de ficció sobre la recerca de la felicitat a escenaris geogràfics molt diferents, fins a descobrir que l’objectiu s’amaga més a prop del què generalment ens imaginen. Ofereix un cant elegíac al fet, tot sovint oblidat, que la meitat de qualsevol viatge és sempre retorn. L’autor de viatges descobreix, en la maduresa, que l'aventura pendent és un llarga tornada, després d'evocar els països als què ha viscut i sobre els què ha escrit. Un dels paràgrafs diu: “Durant el trajecte entre Brusel.les a Lovaina es va produir per primer cop un fet que em deixaria estupefacte. Per alguna raó tècnica el tren es va aturar enmig dels prats xops. Una vaca del camp limítrof amb la via es va acostar lentament, amb els unglots enfangats, cap a la finestra que jo ocupava. Va alçar lleugerament la resta i em va mirar. La direcció i la intenció dels seus glòbuls oculars, prominents i humits, no oferien cap dubte. L’animal

Segell de correus per a l'espectacular forn solar de la Cerdanya

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, que ara acaba de ser objecte d’un segell commemoratiu de correus al país veí. Es tracta d’un dels forns solars més grans del món, implantat aquí pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) per la qualitat i la durada de la llum del sol i per la puresa de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables situats al pendent de la muntanya i els projecta cap a l’enorme pantalla parabòlica de miralls concentradors, de quaranta metres

París atorga medalla d’or a la carn de perol, un cop afrancesada

La carn de perol de la carnissseria majorista perpinyanesa Maison Guasch acaba de guanyar amb aquest nom concret una medalla d’or al Concurs Nacional Agrícola de París, un cop adaptada lleugerament al gust francès en forma de paté i mal escrita com a "parol", però amb els ingredients tradicionals intactes de la recepta catalana (galta, llengua, papada, careta de porc). Es tracta d’un típic plat de matança que ha perdurat sobretot a les comarques gironines com a botifarra de perol, “el Rolls Royce de les botifarres”. També es pot comprar sense embotir a alguns establiments d’aquí, per exemple a l'acreditada carnisseria Can Tiu de les Preses. L’ara guardonada

Mor al llit el “soldadito boliviano” que va matar al Che Guevara

Els remordiments de consciència, suposant que en tingués, no han impedit de viure fins els 80 anys al suboficial de l’exèrcit colombià Mario Terán Salazar, que acaba de morir al seu país d’un càncer de pròstata. Va executar amb el seu fusell per ordres superiors el Che Guevara a la localitat andina d’Higuera el 9 d’octubre del 1967, després d’haver-lo capturat el dia anterior a la selva boliviana on intentava desplegar un focus guerriller. Abans de callar per sempre i jubilar-se a l’exèrcit al cap dels anys, Mario Terán Salazar va declarar que el Che li havia dit: “Póngase sereno y apunte bien. ¡Va a matar a un hombre! Entonces di un paso atrás, hacia el umbral de la puerta, cerré los ojos y disparé”. El cadàver va ser exposat l’endemà a la localitat veïna de Vallegrande, amb els ulls oberts i el pit descobert. El reporter de l’agència France Presse Marc Hutten va fer-ne la coneguda foto del cos que recorda extraordinàriament, per l’angle d’enfoc des dels peus

Elogi dels núvols i la pluja, almenys de tant en tant

No tots dies els dies llueix el sol i això no els fa menys plens de vida, al contrari. És cert que aquí no plou com a les terres atlàntiques, mica en mica durant dies, setmanes o mesos. Ho fa a batzegades o bé amb un comptagotes mig embussat. Al Mediterrani el glu-glu de l’aigua és de raig irregular. Els dies de meteorologia bituminosa semblen llevar-se desafinats, pastosos, flàccids, gomosos com una hamburguesa de tofu. Els colors es difuminen, la pluja ho encongeix tot una mica. En canvi els boscos i els sembrats llueixen amb una eufòria que permet embadalir-se sota el paraigua. La pluja, la pluja raonable, no ens hauria d’aturar mai.

Es torna inundar el cementiri dels republicans a Argelers

Tancats darrere els filats a la sorra nua de la platja en ple mes de febrer, van morir de manera inhumana milers de refugiats republicans al camp de concentració d’Argelers i tot seguit als veïns de Sant Cebrià i del Barcarès, uns morts que les autoritats franceses no van comptar mai. En canvi van establir amb meticulositat des del primer moment el còmput de 440.000 “acollits” durant aquelles dates: 220.000 soldats, 170.000 dones, nens i ancians; 40.000 homes vàlids i 10.000 ferits. La historiadora Geneviève Dreyfus-Armand escriu al llibre L’exili republicà a França sobre els morts al camp de concentració d’Argelers que “la xifra se situa sens dubte en alguns milers”. Tres quartes parts dels refugiats ja havien estat empesos a tornar a Espanya a finals del