7 de gen. 2012

El contraban, l'ombra del germà Caïm

El principal acte de contraban va ser col.locar el 1659 una frontera allà on no n'hi havia, seguint únicament l'interès estratègic de la corona francesa i el desinterès de l'espanyola. A partir d'aleshores van començar a sorgir al voltant de la nova ratlla artificial intercanvis clandestins que abans no ho eren, en funció de les variacions de la cotització o del proveïment dels articles de mercadeig i de la regulació del trànsit de les persones a cada època. 
El tràfec de conveniència, el contraban, és consubstancial a qualsevol frontera. En el cas de la catalana s'hi va sumar el fet de contrariar la llei natural de les poblacions del sector, a més de veure's sobreposada
damunt la frontissa vertebradora entre el continent europeu i la Península, el punt de pas més transitat des de l'antiguitat.
L'activitat atàvica i també contemporània del contraban s'escapa per definició de xifres i dades concretes. Prefereix abonar llegendes i passar per ull, que és el seu objectiu genuí i bàsic. Això no significa que les llegendes continguin només fantasies i no puguin revestir una franca modernitat. Sobre aquesta dedicació tradicional de les terres de frontera hi ha més literatura que estudis, més testimonis a posteriori que retrats d'actualitat, més suposicions que coneixements, més notícies puntuals que de conjunt. Qui no ho entendria?
El contraban mira sempre cap a l'altra banda i requereix que la majoria de nosaltres mirem cap a una altra banda. Són le regles del joc, actualitzades amb instruments i volums propis de la societat globalitzada. Ens enganyaríem si penséssim que es tracta només d'històries dels avis, de velles colles amb el farcell a l'esquena pels camins de muntanya o de llaüts sobrecarregats dels pescadors artesanals. La frontera ha canviat de formes i d'hàbits. El contraban li segueix el pas per definició, és el seu associat per antonomàsia, la seva ombra, el seu germà Caïm.
Les relacions generalment distants entre els catalans i els seus dos Estats de tutel.la va facilitar que la figura del contrabandista local fos vista amb més condescendència que la del carrabiner o el gendarme, els encarregats de vetllar pel respecte d'una llei freda, genèrica i llunyana. A l'infractor se li reconeixia l'habilitat, l'esforç i la necessitat. A la justícia, un caràcter general al qual no li venia d'aquí.
No era considerat per la gent ben bé com un delicte, sinó una manifestació de la la lluita per la vida a armes desiguals, la petita cucanya local, la viu-viu com a feina temporal o complementària al marge de les volubles autoritats. Els uns invertien el seu coneixement heretat del terreny, els altres cobrien una feina més teòrica. Era l'astúcia contra l'ampul.lós engrenatge de la maquinària oficial, més o menys implacable i eficient. Tot plegat deu haver canviat força, per damunt o per davall de les apariències.
La frontera encara hi és, digui el que digui la lletra dels tractats de la Unió Europea. Ha canviat molt, això sí, en comparació amb l'època en que constituïa un cordó sanitari, una barrera reforçada entre dos règims legals diferents. Però ser-hi, hi és, igual com aquelles invisibles bruixes gallegues... S'assenta sobre més de tres segles d'insistència en la separació forçada, els quals han donat resultats impossibles d'ignorar als qui ens agrada tocar de peus a terra.
Jo mateix vaig treballar com a corresponsal del diari perpinyanès L'Indépendant d'aquesta banda de la frontera i vaig aprendre a creuar-la amb freqüència, il.lusió i versatilitat, però sempre vaig ser conscient d'estar-la creuant, i no només m'ho feien avinent els duaners. Encara ara em vaga de franquejar-la amb regularitat i continuo tenint la mateixa sensació, m'aturin o no als burots. Ja no cal ensenyar el passaport, canviar moneda ni comprar la carta verda, però comprovo de manera reiterada que els catalans d'un cantó i de l'altre vam ser objecte a partir del 1659 d'un contraban d'Estat pel que fa al nostre territori. Això va significar diferències importants dels dos nous marcs legals (i escolars) de vida i per tant també de les mentalitats respectives, gradualment modelades per l'entorn quotidià.
La frontera no s'ha imposat del tot. De vegades ha afavorit un altre contraban ideològic de veritats elementals que la superen, perquè es troben més arrelades que ella i albiren un futur més beneficiós per damunt de les incongruències. Però ser-hi, hi és. També --o sobretot-- en les mentalitats.
Entre les escletxes de les realitats consolidades per la frontera s'hi entaforen per sistema diverses menes de contraban, petit o gran, material o mental, respectable o tèrbol, tradicional o modern. Som un vell i alhora modern país de pas i de l'altre cantó de la divisòria també es diuen catalans. Vivim a cavall --cama aquí, cama allà-- d'una de les vies terrestres més antigues del continent. El contraban representa una part de la respiració de qualsevol frontera, vista inevitablement com un conjunt de mecanismes de pas.
Els estudis acadèmics s'han inclinat tot sovint a considerar el contraban pirinenc com una anècdota local, només mereixedora d'atenció en casos molt determinats, impròpia d'aproximació rigorosa i homologable amb els altres aspectes convencionals de la vida col.lectiva. L'actitud s'ha degut més a la dificultat o la mandra d'estudiar-ho que a cap falsa pudícia sobre el sistema d'acumulació primitiva de capital a moltes societats frontereres (igual com els fruits de l'explotació colonial pel que fa a la societat industrial).
La història acadèmica també s'ha acostumat a mirar cap a una altra banda i ha cedit el terreny al teló d'anècdotes. En general, del contraban com a molt se'n parla, però se n'escriu força menys.

Alberes, tardor-hivern 2010

0 comentaris:

Publica un comentari