22 de juny 2012

Riu-te’n, del petit estat de Luxemburg

Tots pensem que el país més pròsper és Alemanya, però les últimes estadístiques de la Unió Europea recorden que el primer en renda per càpita és Luxemburg, el qual duplica en aquest barem el segon classificat (Holanda), seguit per Irlanda i només en quart lloc per Alemanya, degut a la proporció entre riquesa disponible i volum de població. Alguns encara pensen que Luxemburg és un país d'opereta, victorià, encapotat i avorridíssim, comparable a Andorra, Lichtentestein o la república de San Marino. Altres, més ben informats, el veuen com la quinta essència del cosmopolitisme i de l'art de prosperar a l'ombra astuta de les potències veïnes. Allò que ningú no discuteix és
el mèrit d'haver convertit una minúscula clariana de bosc centro-europeu en el país amb la riquesa més elevada i més relativament ben repartida de tots. Dotze vegades més petit que Catalunya, és un territori amb estat. Un estat aparentment ingràvid, però eficaç, molt eficaç.
Victor Hugo va córrer a refugiar's-hi tres vegades seguides, fugint de les alarmes monàrquiques o republicanes franceses, i va acabar de consagrar en la literatura una admiració estranyada que perdura. No només Luxemburg capital, també pel que fa als municipis perifèrics d’Echternach, Clervaux, Dieckirch, Larochette, Vianden, així com a la meitat nord ocupada pel gran bosc de les Àrdenes, compartit amb Bèlgica. 
Les seves exígües fronteres es troben a 50 km de la ciutat francesa de Metz, 70 km de l'alemanya Saarbrücken, 160 km de Colònia i 190 km de Brussel.les. Dels 450.000 habitants, només 90.000 viuen a la capital, en el marc d'un teixit territorial equilibrat, ordenat, ben comunicat, inserit en la frondosa exuberància de l'entorn natural. El 40 % dels habitants són estrangers, la proporció més alta del continent. Escolaritzats en llengua nacional luxemburgesa, els col.legials aprenen l'alemany des del primer curs de primària i el francès a partir del segon. Acaben el batxillerat parlant de manera corrent els tres idiomes i sovint també l'anglès o el neerlandès, a part de la llengua materna en el cas dels immigrants, sobretot portuguesos i espanyols. El país rep cada dia 120.000 treballadors "pendulars" procedents de les veïnes fronteres d'Alemanya, França i Bèlgica. Cal afegir-hi els 12.000 empleats (amb les seves famílies) de les institucions de la Unió Europea. Més que un problema, ho troben una força. 
L'única cosa pomposa del país és el seu nom oficial, Gran Ducat de Luxemburg. El lema institucional proclama: "Mir wëllen blaiven wat mir sin" (Volem continuar sent el que som). Per aconseguir-ho, han hagut de donar repetides proves de capacitat de regeneració, canvi estratègic, dinamisme, modernitat. L'economia agrària del fèrtil país boscós va passar a especialitzar-se el segle XX, per a sorpresa de molts, en la indústria pesada de la siderúrgia. La companyia luxemburgesa Arbed era una multinacional del sector i Luxemburg va ser soci fundador el 1952 de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), precedent del Mercat Comú i de l'actual Unió Europea. Els grans ducs són la monarquia hereditària més discreta d'Europa. L'actual titular és casat amb la gran duquesa Maria Teresa Mestre, d'origen cubà, nascuda a l'Havana, sense que això hagi donat peu a cap pujada de temperatura de la premsa del cor. Una de les especialitats luxemburgeses és el silenci. Ho consideren un patrimoni mediambiental, una riquesa. 
El protagonisme de la siderúrgia durant tres generacions es va veure rellevat d'alguna manera a partir de 1974 per la potència ocupacional del sector bancari i assegurador. Parlar de paradís fiscal, secret bancari o blanqueig de capitals seria vist avui gairebé com un insult, però correspon a la realitat del proverbial coixí econòmic. En paral.lel, van encapçalar el nou sector audiovisual amb els primers satèl.lits de telecomunicacions. Fins el 2003 no hi havia cap universitat i els llicenciats superiors estudiaven als països veïns. Un cop creada, la plaça de rector va ser coberta per concurs internacional de mèrits, guanyat pel catedràtic de Física de la Universitat de Barcelona Rolf Tarrach.

0 comentaris:

Publica un comentari