Carlos Gardel va morir en la col.lisió de dues avionetes a punt d’enlairar-se a l’aeroport de Medellín el 24 de juny del 1935, tal dia com avui. En el cinquantenari de la data, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall va inaugurar als jardins de l’Avinguda de Sarrià cantonada amb el carrer Buenos Aires un monòlit amb la inscripció: ”Homenatge a Carlos Gardel. Barcelona en el 50 aniversari de la seva mort, 24 de juny de 1985”. El monòlit es veu avui tapat pel creixement dels arbustos circumdants. El millor monument es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i a les versions dels joves intèrprets, seduïts igual que els seus predecessors per la qualitat de Gardel. La capacitat de salt generacional demostrada pel tango des de fa un segle li deu una part important al llegat de Gardel. La mort prematura va significar la seva entrada en la llegenda, la qual continua creixent amb les versions gardelianes divulgades per les últimes generacions. La "beatificació"
post-mortem va assentar la creença que "Gardel cada dia canta millor", però el mite no hauria resistit els embats del temps si aquells que van renovar a continuació el gènere no haguessin admirat les aportacions del cantant fundacional. Gardel no va representar tan sols un autor de populars melodies, un crooner o un galan cinematogràfic, sinó l’iniciador d’una nova manera d’entendre la carrera artística, des del llunyà sud fins els centres de difusió europeus i nord-americans. El seu llegat es basa en l’extraordinària qualitat interpretativa, però també en l’empenta per seduir públics fins aleshores inexplorats, per obrir moderns mercats.
El tango era per naixença un gènere cosmopolita, un fill dels baixos fons portenys, deutor de la capriciosa tombarella de la història que li va proporcionar la caixa de ressonància de París i la primerenca difusió d’aquella moda parisenca canalla al conjunt de l’Europa de la Belle Epoque, inclosa Barcelona, coneguda com a "tercera pàtria de tango". Carlos Gardel va ser el primer a entendre el brio de les modes musicals internacionals, amb el mèrit afegit d’aconseguir-ho en el curt lapse de deu anys que va durar la seva carrera internacional, entre el debut europeu com a cantant solista de tangos al Teatre Goya barceloní el 10 de novembre del 1925 i la catàstrofe de Medellín.
Primer va instal.lar la seva base de projecció internacional a Barcelona, on va sojornar en cinc ocasions a partir del 1925. A la capital catalana hi va enregistrar per primer cop els seus discos amb el modern sistema elèctric i va establir-hi múltiples amistats, abans de triomfar en la segona etapa cinematogràfica de París entre 1928 i 1932, i a Nova York durant els tres últims anys de vida. Barcelona va ser un dels únics quatre centres on va enregistrar la seva obra discogràfica (750 temes a Buenos Aires, 63 a Barcelona, 37 a París i 23 a Nova York). La Biblioteca de Catalunya ha adquirit recentment a l’antiquari Francesc Arellano una de les millors col.leccions europees de discos, publicacions, fotos, cartells i objectes relacionats amb la història de Gardel i del tango, iniciada amb els fons dels col.leccionistes Concepción Márquiz i Fernando García.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada