3 de març 2014

Manuel Núñez Yanowski, el nostre home a Crimea

Fill de mare russa i de pare gallec exiliat, va néixer a Samarcada (Uzbekistan) el 1942, però es va criar al gran port ucraïnès d’Odessa, al voltant de la llegendària escalinata portuària de la Potiókimskaia Léstnitsa, immortalitzada a la pel.lícula El cuirassat Potemkin. Als 15 anys va tornar a Barcelona, va participar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill des de la fundació. Malgrat haver-se criat d’adolescent a Barcelona, on va projectar el nou Teatre Lliure per al seu amic Fabià Puigserver, s’ha consagrat com arquitecte a París, on ara té en projecte una enorme església russa al costat de la torre Eiffel i del Sena, sufragada per Putin com a aparador de la Gran Rússia d’avui. Manuel Núñez Yanowski, catalanoparlant, és un seductor nat. La seva
espaterrant història personal resulta molt poc coneguda. Cal anar a buscar-la a les converses que va mantenir l’any 1990 amb Fabià Puigserver per al volum núm. 38 de la col.lecció Diàlegs a Barcelona: “El rus i moltes llengües eslaves fan una distinció entre la idea de rodina, en femení, que en català seria ‘país de naixença’, i otechestvo, que significa ‘pàtria’, el país ‘d’origen del pare', en masculí. Sóc soviètic de naixement. La família de la meva mare, durant els últims quatre segles, residia a Ucraïna occidental. Aquesta és la meva rodina. La meva otechestvo és Espanya, el país del meu pare, la Galícia atlàntica. Catalunya, Barcelona, és la meva escola, perquè conec més bé Maria Aurèlia Capmany que Rosalía de Castro, Espriu més bé que Valle Inclán. Els conec no només per haver-los llegit, sinó per haver viscut amb ells els meus anys de formació. Moltes de les seves idees van passar cap a mi, són meves”.
A França, a Rússia, a Crimea és un home de permanent actualitat. Aquí no tant, malgrat els motius.

0 comentaris:

Publica un comentari