5 de març 2014

Carta d’un vell amor al diari "Corriere della Sera"

Les velles dames dignes no són immunes el pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo fa prop de cinquanta anys amb un un interès incòlume. Forma part del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà gràcies al tren, abans que els nombrosos vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple, estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el Pirellone, el Castello Sforzesco i els Navigli, però no a les meves dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a l’obra culminant dels dos patis bessons del renaixentista Bramante, que avui acullen l’efervescent moviment humà d’una universitat. La seu del Corriere della Sera no té externament res de particular, encara menys sota la piogerella o la
nebbia típicament milaneses, tot i així m’hi vaig aturar com davant d’un temple, d’un monument, d’un símbol. Ha estat un planter de grans periodistes i de grans escriptors. La seva lectura ens va ensenyar a alguns aprenents de l’ofici que fer periodisme no consistia a redactar gasetilles, com podia semblar aleshores a casa nostra.
El desembre del 1986 el director del nouvingut diari romà Repubblica, Eugenio Scalfari, anunciava allò que portava esperant ardentment durant deu anys: “Els anticipo una notícia: el mes de novembre Repubblica ha sobrepassat el Corriere, d’una manera estructural i no pas episòdica. Ara ja és un fet: 505.000 exemplars de venda diària el novembre, contra 487.000 el Corriere i 405.000 la Stampa”. 
S’acabava de produir il sorpasso més famós d’Itàlia, després del cinematogràfic de Vittorio Gassman i del polític, no consumat mai, del PCI sobre la Democràcia Cristiana. La vitalitat de la premsa i de les editorials italianes és una delícia i un espectacle que s’ofereix per pocs diners cada dia al quiosc. A qualsevol indret del país puc passar el dia llegint diaris i revistes sense el més mínim avorriment. Representa un dels ingredients paradisíacs del viatge a Itàlia.
Actualment el Corriere, controlat per la societat borsària RCS Mediagroup, perd diners (175 milions d’euros durant els nou primers mesos del 2013) i s’ha escapolit de la fallida gràcies a un augment de capital de 400 milions. El capital de la societat està molt repartit, els socis no es posen d’acord, hi ha hagut dimissions al consell d’administració i a finals d’abril celebren l’assemblea general que ha d’encarar el futur.
L’edició internacional del diari que es pot comprar cada dia a Barcelona és d’un format reduït. De vegades compro un d’aquells nombrosos bitllets aeris low cost fins els aeroports de Linate o Malpensa per llegir a Milà el Corriere en el majestuós format llençol original. El Corriere envelleix amb una elegància milanesa envejable, introntonllable, indementicabile, si els accionistes no decideixen el contrari. “Un viejo amor no se olvida ni se deja, un viejo amor de nuestra alma sí se aleja pero nunca dice adiós”, proclama el bolero “Un viejo amor”, del compositor mexicà Alfonso Esparza Oteo, amb lletra d’Adolfo Fernández Bustamante.

0 comentaris:

Publica un comentari