26 de maig 2014

Repintar una estàtua d’August a Tarragona, un pas de gegant

L’arqueologia va néixer el segle XIX com a ciència marcada per l’esperit romàntic de l’època que es complaïa en el caràcter malencònic de les ruïnes. Un cop excavades, restaurades i obertes al públic, havien de continuar semblant ruïnes, sense retornar-les o reconstruir-les a l’estat original. Aquesta visió encara predomina, cada vegada amb més controvèrsia. Ara els arqueòlegs Emma Zahonero i Jesús Mendiola han tingut la iniciativa, dintre del dinàmic Festival Tarraco Viva, de tornar a policromar una rèplica de la coneguda estàtua de Octavi César August, que va residir a Tarraco durant dos anys (l’original, amb el color perdut, es troba als Museus Vaticans), en contra d’aquell discutible concepte de restauració imperant fins ara. Tota l’escultura i l’arquitectura grecollatina eren vivament policromades, encara que la línia oficial dels arqueòlegs i restauradors ho hagi volgut menystenir. Tarragona s’ha convertit en un focus de dinamització arqueològica, tot i que que la seva muralla romana (la més antiga fora de la Península Itàlica) es continuï ensorrant per manca d’execució de més de la meitat de les obres de restauració previstes al pla aprovat l’any 2006 per la
Generalitat i l’Ajuntament. El jaciment ha rebut 1,2 milions de visitants l’any passat, sis vegades més que els comptabilitzats l’any 2000, quan la UNESCO el va declarar patrimoni de la humanitat.
Tarraco va ser el quarter general de l'exèrcit romà a la Península Ibèrica durant la segona guerra púnica i també a continuació, quan es va convertir en capital de la Hispània Citerior. La colonització romana va anar molt més enllà que la grega, per la creació d’infraestructures i per la capacitat d'assimilació de la població autòctona a la cultura de Roma. Els dos anys de residència de l’emperador Octavi César August a Tarraco van significar ambaixades, recepcions, vida oficial i construcció de monuments, a un territori que englobava fins a Barcino al nord, Dertosa (Tortosa) al sud i Ilerda (Lleida) a l'est. 
La ciutat romana d'Empúries era de menor dimensió. En canvi, l'anterior ciutat grega emporitana és una de les poques localitzades a tota la Península Ibèrica i adquireix per això una transcendència de primer ordre. A través d'Empúries els grecs van desplegar aquí aportacions embrionàries dels fenicis com l'economia monetària, una noció d'urbanisme, l'extensió de conreus com la vinya i l'olivera, les tècniques modernes com la salaó de peix o el torn de terrisser per a la conservació i transport de les collites. Els grecs i els romans van fer entrar els ibers a la cultura global mediterrània, dintre d'un pas de gegant civilitzatori. Parlar de grecs i romans a Catalunya també és parlar d’una història i un escenari propis. 
La primera expedició enviada mai per Roma a la Península Ibèrica va arribar l'estiu de l'any 218 aC al port d'Empúries amb 60 naus i 10.000 homes, comandada per Gneu Corneli Escipió, en el marc de la segona guerra púnica contra Cartago que es lliurava també en territori ibèric. Aquell any Aníbal havia conquistat Sagunt, havia trencat el pacte signat amb els romans de no penetrar més enllà de l'Ebre i havia emprès la marxa sorpresa sobre Roma. La missió de Gneu Corneli Escipió era combatre les bases ibèriques d'Asdrúbal, germà d'Aníbal --el qual ja es trobava a Itàlia-- i tallar el subministrament que rebia des de la seva rereguarda a la Península Ibèrica. 
L'expedició romana va muntar el campament militar arran del nucli grec emporità. Tot seguit va emprendre el camí per atacar el campament cartaginès instal.lat a la ciutat ibera que Polibi anomena en grec Kissa i Titus Livi en llatí Cissis, el va conquistar i va establir el quarter d'hivern de l'exèrcit romà a la ciutat que tots dos autors anomenen ja Tarraco, al cim d'un turó litoral alçat a la desembocadura del riu Francolí, separat de l'oppidum o poblat ibèric existent al mateix indret. 
Les tres guerres púniques entre cartaginesos i romans per l'hegemonia mediterrània van sagnar les dues grans potències militars durant més de cent anys, del 264 aC al 146 aC. També van assolar la Península Ibèrica, entre d'altres territoris. La primera guerra púnica s'havia desenrotllat sobretot a Sicília, Sardenya i Còrsega, del 264 aC al 241 aC. La segona, la guerra d'Aníbal, va afectar de ple Ibèria. Fins aleshores la Roma en ascens no havia tingut interessos en territori ibèric. A partir d'ara n'hi tindria definitivament. 
Aníbal va conduir la segona guerra púnica ad portas de Roma, tot travessant els Pirineus, el Roine i els Alps amb els seus llegendaris elefants i derrotant l'exèrcit romà a quatre batalles seguides a la Península Itàlica. Després de resseguir el curs del riu Segre i passar per Llívia, el gran exèrcit d'Aníbal va franquejar els Pirineus el maig de l'any 218 aC pel coll de la Perxa a la Cerdanya, fugint dels nuclis del litoral com Empúries aliats amb els grecs i amb els romans. Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades de la cavalleria de l’època, protegits els seus flancs amb plaques metàliques i sobretot coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. El recurs militar a aquests paquiderms ja havia estat utilitzat pels perses un segle abans contra Alexandre el Gran. 
Després de la travessa dels Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a Aníbal li restaven tan sols 7 elefants, dels quals 6 van morir poc després en successius enfrontaments. L’únic animal supervivent va ser utilitzat perquè Aníbal pogués fer entrades triomfals a les ciutats italianes que conqueria. Més determinant que els espectaculars elefants va ser la introducció a Europa dels petits i robustos cavalls berbers per part dels cavallers númides de les hosts d’Aníbal. 
Pel cantó romà, Publi Corneli Escipió, després d’instal.lar el campament de guerra al costat d'un nucli iber a Tarraco, va derrotar la rereguarda d'Asdrúbal prop de Sagunt l'any 217 aC i es va apoderar de Carthago Nova (Cartagena), la capital púnica peninsular. L'exèrcit romà també va haver d'enfrontar-se als ibers revoltats, encapçalats pels germans ilergets Indibil i Mandoni. Roma va haver d’enviar els reforços comandats pel general Claudi Neró a través del port de Tarraco i, poc més endavant, el gruix de l'exèrcit dirigit per Publi Corneli Escipió amb 10.000 soldats i 500 cavallers més. Després de diversos desplegaments en territori ibèric i itàlic, Publi Corneli Escipió, dit Escipió l’Africà Maior, va desfer Aníbal a la batalla de Zama (Tunísia) el 202 aC. 
Un cop guanyada la segona guerra púnica, el Senat de Roma va enviar a Hispània l'any 197 aC els magistrats que havien d'establir el límit provincial del nou domini entre la Hispània Citerior i la Ulterior, posades sota el comandament de governadors romans, ocupades per guarnicions militars i sotmeses a impostos. La revolta armada dels ibers de la Citerior contra els abusos dels nous ocupants va forçar Roma a enviar a través del port d'Empúries l'any 195 aC l'exèrcit comandat pel cònsol Marc Porci Cató. El seu campament o praesidium seria l’embrió de la ciutat romana emporitana, la qual es que es convertiria en port d'entrada del comerç itàlic a la Península Ibèrica i dels corrents culturals de l'anomenat hel.lenisme romà, inspirat en l'hel.lenisme grec o oriental. Empúries va obtenir l'estatut de ciutat independent, més de iure que de facto, però el va perdre tot seguit en arrenglerar-se al costat de Pompeu enfront de Juli César durant la guerra civil romana. 
La presència de Roma a Ibèria tenia una voluntat colonitzadora reflectida en el canvi de nom de la nova província pel d'Hispània. A partir del 197 aC la van estructurar en Hispania Citerior (més pròxima a Roma), amb capital a Tarraco, i Hispania Ulterior (més allunyada de Roma), al sud del riu Ebre, amb capital a Còrdova. La colonització romana dels segles següents aniria molt més enllà que la grega, mitjançant la creació de potents infraestructures de comunicació i d’urbanització, com també per la capacitat d'integració de la població a la llei i la cultura de Roma. 
Un any abans de ser assassinat al Senat de Roma, Juli César havia vençut l’any 45 aC els fills del seu enemic Pompeu a la batalla de Munda. De retorn cap a Itàlia, va deixar a Empúries una colònia de veterans per controlar la zona, encara que la ciutat emporitana fos de dimensions reduïdes en comparació amb la puixança de noves fundacions com Tarraco i Barcino, les quala disposaven d’una ruta marítima més fàcil cap a Roma a través de l'estret de Bonifacio. Empúries començava a allunyar-se dels centres politico-comercials i entraria en ràpida decadència a partir segle I dC. 
Durant el regnat del seu successor Octavi César August, fill adoptiu de l'assassinat Juli César, el nou emperador va instaurar un poder centralitzat i dinàstic, amb el títol divinitzat d'August i el comandament directe sobre totes les províncies, de manera que va dirigir personalment la guerra contra la resistència dels càntabres i asturs al nord de la Península Ibèrica a finals de l'any 27 aC. L’emperador Octavi es va retirar a Tarraco per problemes de salut durant dos anys. Tarragona continua sent un punt privilegiat per replantejar-se alguns vells costums de l’arqueologia.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada